PUBLICACIONES

REVISTAS BERIG

ARTICULOS PUBLICADOS EN LA REVISTA GOTA A GOTA

domingo, 27 de mayo de 2018

II Trobada d’espeleòlegs i punt de vista d’un novell

Cinc anys han transcorregut des de la I Trobada d’espeleòlegs a les terres de Castelló, un sospir en el temps geològic. I mentre tant, les forces telúriques han estat concentrant-se als voltants del Monte Cabezo, fins que l’atracció ha fet que el Interclub espeleològic de Castelló es decideixe a organitzar el segon esdeveniment.

Com en l’edició anterior el lloc triat és el mític Monte Cabezo, un lloc on s’agrupen en molt poca extensió un bon grapat de cavitats, entre elles “La Figa”, la més fonda de la província.

A la vessant sud de la Serralada de los Cabezos, on s’alça el mont del mateix nom, s’obre la vall del riu Villahermosa, encaixonada entre abruptes cingles que la corrent d’aigua ha anat excavant al llarg del mil·lennis. Sobre les terraces fluvials que els sediments que arrastra el riu han format, s'assenta el poble d’Argelita, una menuda població d’un centenar de veïns, tranquil·la, sosegada i fresca, amb xicotetes hortetes regades amb l’aigua cristalina que porta el riu.

És aquest lloc el punt de reunió del més de centenar d’espeleòlegs que s’han citat per aquesta trobada. Per poder dur a terme les activitats complementaries (xarrades, documentals, …), per al sopar de germanor i per disposar d’un sostre per pernoctar, l’ajuntament de la localitat ens preste el saló polifuncional.

Organitzant el dia en el polifuncional.

El Interclub espeleològic de Castelló està format per tots els clubs d’espeleologia de la província de Castelló, i una vegada coneguda la preinscripció, el divendres 11 de maig, acudeixen a Argelita aquells membres dels clubs que voluntàriament poden, per amanir tot el necessari per al correcte desenvolupament de les activitats.

Vora a mig dia estic en Argelita, juntament amb uns quants membres del Espeleo Club Castelló, amb la il·lusió del nouvingut en aquests menesters, per col·laborar amb tot el que es  puga amb l’organització de l’esdeveniment. La primera tasca és descarregar tot el material que portem en la furgoneta, fer inventari del que tenim i preparar-lo per al seu ús posterior. Fem un repàs a tots els punts de l’organigrama i recau en Ferran i en mí el abalisament de l’accés i l’ubicació de la boca de les cavitats situades en l’altiplà que hi ha dalt dels cingles al NE del poble. Allí es troben l’emblemàtic avenc “La Figa”, la travesía Melic de Pau - Ereta, i altres de menys recorregut o profunditat però també amb el seu encant, com la Sima de la Senyora, la Sima Cràneo i la Ereta de la Sal.

Abans de enfrontar-nos amb el pedregós terreny on s’obren les cavitats esmentades decidim dinar perquè el vespre se presenta llarg i esgotador. Una vegada hem tapat el forat que tenìem en la panxa, ens disposem amb ànims renovats a pujar a les llomes que atresoren el que més valorem els espeleòlegs, l’accés a les meravelles que habiten l’interior de la terra.

Un dinar perfecte abans de fer feina. 

Uns vint minuts dura el viatge des de la població fins el punt de control de la zona del Cabezo. La carretera s’arrossega a l’abrupte relleu que conforman les parets quasi verticals de la vessant del riu Villahermosa i serpentejant va guanyant altura fins que aconsegueix arribar la plana que s’estén entre les llomes de la serralada. L’erm està exposat als quatre vents i fins i tot en un dia clar com el que tenim, el vent bufa amb relativa força. En primer lloc anem a abalisar la Sima de la Senyora que es troba a uns 500 m en direcció SO del punt de control. Per sort, entre la màquia s’endevina un pas que ens apropa a la boca de la cavitat, així que anem col·locant les balises per indicar el camí, tant de anada com de tornada i en el punt on s’obre la boca de la sima, una banderola d’altura superior a la vegetació assenyala el lloc i és visible des d’una considerable distància. Sense perdre temps, ens dirigim en direcció contrària, cap al NE, on volem trobar la Sima Cràneo, distant 350 m del control. Igual que hem fet abans, deixem visibles les senyals per seguir el camí entre els matolls i localitzem la boca de nou amb la banderola corresponent. Com que estem en la pista que porta a la pedanía d’Araia, i aquest és l’itinerari alternatiu a la zona (perquè el dissabte el pas d’un rally per la carretera Argelita-Llucena no ens permet el poder fer ús de la mateixa) aprofitem per recórrer amb el vehicle el trajecte deixant indicatius en tots el punts conflictius per a que ningún usuari es perdi. El següent punt és comprobar que el pas al Melic de Pau no estiga tancat per la cadena que travessa el camí, ens apropen fins el punt indicat i deixem obert la tanca. Només queda abalisar la Ereta de la Sal, que la hem deixat pel final perquè és la més propera de la zona a Argelita. Senyalitzem el parking de la cavitat, als voltants del camp de tir, i des d’allí hi ha que caminar 450 m en direcció N fins l’avenc. Com hem fet en les demés cavitats, fem i refem el camí disposant marques visibles per poder fer el trajecte en tots dos sentits, a més de plantar la corresponent banderola en la boca.

El vespre tocaba la fí i el crepuscle asomaba el nas per llevant quan vam tenir la feina enllestida. Cansats però satisfets empreníem camí cap Argelita, on la resta dels companys havien fer la seva part  i ens esperaven per sopar. L’àpat va estar senzill, abundant fins omplir l’últim racó del cos i ens va saber a glòria, tal era l’esgotament que dúiem al damunt. La nit ens va envoltar en els seus braços i dormirem com uns beneïts fins al matí.

El dissabte es presenta clar i ras, bona senyal per pasar un dia en la muntanya, i mentre el café matiner va fent el seu efecte me dirigeixo al saló polifuncional per iniciar la jornada ajudant en lo posible a l’organització. Degut al rally que tallarà la carretera quasi tot el día, els participant en la trobada han matinat també i no ha passat molt de temps que ja estan tots camí de les cavitats que han triat.

El nostre grup, format per Inés, Carol, Mike i Quique, en companyia de Alexis que desenvolupa tasques de coordinador, remuntem la pista d’Araia perquè a l’hora que movem ja està tallat l’accés per carretera. Com que no és necessari la nostra presència per l’organització en disposem a visitar la Sima de la Senyora. Aquesta cavitat ja la havía visitat quan el curs d’iniciació a l’espeleología, però és una cova que no t’importa repetir ja que és divertida i vistosa. No té cap pas estret, una entrada ampla i una sala, que dona pas a la capçalera del primer pou. Dos pous de 26 i 12 m te porten aproximadament a la cota -50 i queden uns pous estrets, revirats i molt roïns per instal·lar que arriben a -64 m però no estan instal·lats. Quan anem a entrar, ens trobem en uns quants companys que surten de la sima i aprofitem per fer-nos unes fotos per al record, a la entrada un  parell de xiques vingudes des de Gandía que esperan mentre els xics han decidit visitar unes altres galeries. 

En els companys en la Sima de la Senyora.

Nosaltres continuem la visita, baixem els dos pous i explorem la fractura que forma el fons. Passat el temps, iniciem l’ascens creuant-nos amb els gandians que fan la seva visita. Com no podia ser d’un altra manera, a la sortida un altre grup de coneguts que també volen conèixer aquesta cavitat.

Inés i Quique en la Sima de la Senyora.

Després d’un ràpid refrigeri al punt de control, on hi ha fruita i aigua, refem el grup, Mike ens deixa però s’incorporen Alexis i Maria, i ens dirigim a l’avenc de L’Ereta de la Sal, un únic pou de 30 m. El cansament va fent mella en mí i quan porte baixats uns 8 m sent-ho com desfalleixo, com te cau damunt la típica pàjara, les forces m’abandonen i sort d’una repisa que me permet canviar l’equip de descens per el d’ascens de manera cómoda i sortir de la cavitat per mí mateix. Llàstima perquè des de dalt sembla un pou bonico que en altres circunstàncies es pot disfrutar. Uns tragos d’aigua i unes barretes energètiques fan la seva feina i recupere les forces. Quan la carretera s’obri al tràfic de nou, baixem al poble per netejar-nos i celebrar el sopar de germanor i la festa que la reunió comporta.

Diumenge 13 de maig, el sol ilumina el cim de les muntanyes quan comencem la jornada, encara falta per a que els seus raigs caiguen dins la vall on s’ha edificat el poble, i un vent fresc bufa pels carrers i remolina les poques fulles d’arbre caigudes. El cant dels ocells s’escolta per tot arreu y el zumzeig dels insectes va prenen força. Hui la carretera està oberta i l’activitat més sol·licitada es la travesia Melic de Pau - L’ereta, i cal controlar molt bé l’afluencia d’espeleòlegs. Per altra banda, ja hi ha companys que ens han deixat, per que tenen camí que fer o altres obligacions. El matí va transcorrent sense cap incident i al mig dia mamprenem la tasca de replegar tot els indicador que hem distribuit per les cavitats, les balisses plàstiques que vam deixar per marcar el camí a les cavitats s’arrepleguen i es llancen al contenidor de reciclatje.

Gràcies a la col·laboració de tothom i a una millor direcció, a poc més de migdia tenim tot enllestit i podem gaudir d’una paella a la plaça. Un brindis pel treball ben fet, recompte d’anècdotes i acomiadant-nos fins la propera sortida i cadascú al seu vehicle per tornar a casa buscant un bon i merescut descans.

Uns dies després, fent reflexió de lo viscut en la trobada em plantejo quin grau de satisfacció m’ha comportat col·laborar en l’organització i no puc menys que dir que és altíssim. Dins les meves possibilitats he donat tot el que he pogut perquè els companys que ens han visitat aprofitessin al màxim el cap de setmana, i veient les caretes, que de bon matí mostraven la il·lusió del que fa el que li agrada, com canvia la seva expressió traient el cansament que l’activitat va ficant al cos. Però si em fixe en els ulls, veig que contràriament a la expressió facial, aquestos mostren el conjunt de sensacions viscudes dins la cavitat, la bellesa de les formacions i l’orgull del que ha gaudit d’un espai on només uns pocs privilegiats tenen  l’oportunitat de visitar. La satisfacció que ens han fet arribar es per a mí motiu d’orgull i motor per voler involucrar-me més si cal en la propera organització d’un esdeveniment semblant.

Texto redactado por Quique.