L'ESPADÀ SUBTERRANI

La serra d'Espadà ha atret des de fa unes quantes dècades a espeleòlegs d'altres zones, gràcies a les seues atractives cavitats subterrànies. Aquest atractiu és degut principalment a la presència de petits rius subterranis, per on un corrent d'aigua recorre el seu interior. Sense arribar a ser una zona amb grans cavitats o xarxes subterrànies extenses, sí que té un lloc destacat dins l'àmbit espeleològic valencià. Les coves i avencs són fenòmens eminentment geològics, i per això els tipus de litologia que trobem i la seua disposició constitueixen un factor clau pel seu desenvolupament. Ací deixem a banda les mines i galeries artificials, que també presenten un interés destacat i ens centrarem en les cavitats naturals.

L'Espadà, juntament amb la veïna Serra Calderona, representen un dels afloraments Triàsics més extensos de la península Ibèrica. Aquest espai, denominat "Domini Triàsic Espadà - Calderona" ha estat àmpliament estudiat pel geòleg i espeleòleg Policarp Garay en la seua tesi doctoral, on investiga l'estratigrafia, tectònica, geomorfologia i hidrogeologia (Garay, 2000), sent un treball de referència en l'àrea.

Cavitat a Torralba del Pinar.

Encara que per als espeleòlegs han estat més atractives les cavitats amb aigua, situades a l'est de la serra i desenvolupades en les dolomies Triàsiques del Muschelkalk, l'Espadà abasta molt més; del Palància al Millars i de La Vilavella a Fuente la Reina, amb una extensió superior a 800 quilòmetres quadrats. A més de cavitats epigèniques, formades per dissolució de l'aigua, on aquesta circula des de les zones d'absorció fins als brolladors, creant xarxes de drenatge, trobem cavitats d'altres tipus, com les tectòniques o altres desenvolupades per processos mecànics, on l'aigua a penes ha ampliat el subsòl. També hi ha nombroses balmes o petites covetes sense aparent interés espeleològic, però que també tenen el seu interés i per tant son catalogats en el cadastre espeleològic.

Pic d'Espadà

Les investigacions espeleològiques en aquestes muntanyes comencen a prendre forma en la dècada de 1960, malgrat que anteriorment ja s'exploren i coneixen moltes cavitats, com les conegudíssimes Coves de Sant Josep (La Vall d'Uixó), Cueva del Estuco (Algimia de Almonacid) o La Covatilla (Aín) entre altres. Aquestes investigacions van més enllà d'una simple visita a una cova per curiositat, on s'extrauen unes dades quantitatives, que en el cas de l'exploració subterrània aquestes fan referència, en primer lloc, als mesuraments del seu interior amb l'instrumental adient, sent el seu resultat la topografia o plànol de la cavitat. També s'agafen dades de temperatura ambient o de l'aigua o altres observacions sobre la seua formació, ocupacions humanes, fauna invertebrada, etc. I és així com en l'any 1962 ja se li atrubuexen a Les Coves de Sant Josep 800 metres de recorregut i a la Cueva Cirat 500 metres. És en aquests anys quan s'exploren per primera vegada cavitats com la sala de la Cova de l'Ereta, l'Avenc Estret, la Font de la Caritat o el sector riu amunt de La Covatilla (Aín), també la continuació principal de la Cova dels Ametlers o les sales amunteres de la Cova de l'Oret (Eslida) a càrrec de membres de l'ARS del CEC (Agrupació de Recerques Subterrànies del Centre Excursionista de Castelló). També realitzen les seues exploracions en la zona grups de València, com la secció d'espeleo del Centre Excursionista de València o el GEVYP (Grup Espeleológic Vilanova i Piera), sent una fita remarcable la II Trobada d'Espeleòlegs del Regne, organitzada per l'ARS del CEC a Eslida en abril de 1962.

Boca de la Sima, Alfondeguilla, novembre de 1960

Passem a la dècada de 1970, on destaquen els treballs del Club d'Espeleologia de la Vall d'Uixó, GEOC de la OJE de Castelló, SES del CEV, el SIEP del Centre Excursionista Poblet (Barcelona) o el GES del CMB (Grup d'exploració Subterrània del Club Muntanyenc Barcelonés). Es realitzen nombroses topografies, descripcions, observacions geològiques, sent un dels resultats més interessants, la publicació monogràfica sobre Les Coves de Sant Josep en 1981 en la revista Sota Terra (del GES del CMB), que també s'amplia a les cavitats de la veïna vall d'Eslida i Aín. En aquesta publicació es presenta el nou recorregut de Sant Josep, que després de les exploracions subaquàtiques per part del GEOC i posteriorment pel GES la cavitat assoleix un recorregut de 2.384 metres, sent la cavitat més llarga de la regió. La dècada següent suposa l'eclosió de l'espeleologia, on es creen nombrosos clubs d'espeleologia a tot arreu, com és el cas de l'Espeleo Club Castelló. Continúa l'exploració i publicació de resultats, que en aquells moments tenen lloc majorment a la revista Lapiaz, de la Federació Valenciana d'Espeleologia, i en altres revistes o butlletins de grups Valencians o de Catalunya. En l'any 1982 es publica el Catálogo Espeleológico del País Valenciano, amb el volum corresponent a les comarques del nord de València i sud de Castelló, on s'inclou un ampli llistat de cavitats, descripcions i topografies, recollint tot el que es coneixia fins al moment i on col·laboren alguns grups d'espeleologia de la zona. En aquesta s'inclouen treballs de l'Alt Millars i Alt Palància, amb la presència de grups com el GESAP de Sogorb, GEON d'Onda o el SES del CEV. Destaquem l'exploració i topografies més detallades de la Cueva del Toro (Alcudia de Veo), Sima Pinosa (Fuente la Reina), Cueva Negra (Montanejos), Cueva Cerdaña (Benafer) o Cueva Cirat (Montán), entre moltes altres. Aquest treball serveix de base per a visitar les cavitats de la zona i durant molts anys serà un referent del món subterrani.

Sima Gótica, Caudiel.

En la dècada de 1990 va guanyant la partida l'espeleologia recreativa a l'exploració subterrània. En l'àmbit més científic apareixen treballs sobre Les Coves de Sant Josep, referents a geomorfologia, gènesi, hidrologia i una nova topografia més detallada. També s'obtenen les primeres datacions d'espeleotemes de la Cova Cirat i altres llocs que ajuden a reconstruir la història i evolució de la Serra en els últims milions d'anys, atribuint les primeres fases de karstificació en la zona, amb la formació de cavitats com Sant Josep o Cirat abans del Quaternari. Aquests resultats són publicats en diferents revistes i posteriorment l'any 2000 es presenten en la Tesi doctoral abans esmentada, juntament amb moltes altres investigacions geològiques i hidrogeològiques de la zona. Ja en el segle XXI, l'exploració i investigació continua, deixant enrere una època mítica, on es descobriren i documentaren molts conductes subterranis i l'espeleo era una activitat de "moda".

Explorant una cavitat a Ayódar.

En aquest moment de "crisi espeleològica", crisi d'associacionisme o de canvi de mirada, cal posar en relleu la tasca de catalogació de l'Espeleo Club Castelló, amb la recopilació de dades sobre cavitats i creació del cadastre provincial de cavitats SICE-CS (Sistema de Catalogación Espeleológica para la provincia de Castellón) i, d'altra banda, amb la revista Berig, iniciada l'any 1995 i que representa fins a dia d'avui l'única publicació de caràcter espeleològic en la província. Aquests treballs de catalogació, exploració, recerca de cavitats i publicació van dirigides a tota la província de Castelló i en ella també li toca el torn a alguns sectors de l'Espadà, on es publiquen en Berig catàlegs espeleològics de Chovar (1996), Almedijar (1997), Caudiel (2000), Aín, Azuébar (2001), Soneja (2006), Ayódar (2013), Villamalur (2014), Torralba del Pinar (2015) i Fuentes de Ayódar (2016). A més d'aquestes publicacions també s'amplien dades de cavitats d'altres termes municipals o cavitats, incloent-hi aquesta al SICE-CS. De tots aquests anys de catalogació cal destacar l'any 2001, on durant els treballs de catalogació a Azuébar es dona a conèixer per primera vegada la Sima Posos, una cavitat que marcarà una fita en l'espeleologia de l'Espadà.

Sala Bernardo, Sima Posos.

Passen els anys i noves generacions d'espeleòlegs continuen visitant les cavitats de la serra. Són activitats generalment amb un caire lúdic i recreatiu, però en altres casos amb la finalitat d'exploració sent el cas més conegut i mediàtic l'exploració i revisió dels sifons de Les Coves de Sant Josep entre els anys 2015 i 2020. Algunes vegades aquests resultats d'exploracions són incloses en el catàleg SICE-CS o publicades en revistes especialitzades. Ara volem posar en relleu la tasca d'investigació que l'Espeleo Club Castelló està portant a terme en l'Espadà d'un mode més o menys sistemàtic, centrant les investigacions en les cavitats formades per dissolució, que han tingut o tenen algun paper en el drenatge subterrani. 

Primera exploració a la sima Posos, any 2001.

Des de l'any 2019 fins a l'actualitat s'han desenvolupat una sèrie de revisions de cavitats, que en lloc de partir de la catalogació per termes municipals, com es feia en anys anteriors, aquesta fa referència a les subdivisions hidrogeològiques, metodologia ja abordada en l'any 1981 en la vall del riu Belcaire pel GES. En aquests cinc anys hem partit d'un estat del coneixement de les coves i el karst "madur", on trobem molta bibliografia sobre el tema, però la majoria dels anys 70 i 80. Entre els diferents estudis geològics destaca "El dominio triásico Espadán-Calderona. Contribución a su conocimiento geológico e hidrológico" (Garay, 2000), que ha estat una guia per tal d'integrar les diferents cavitats dins el seu context hidrogeològic.

S'ha abordat el context hidrològic de les cavitats al mateix temps que l'espeleològic, és a dir, s'analitzen els conductes formats per l'aigua que són accessibles per les persones i al mateix temps s'analitzen les aigües que drenen aquests aqüífers kàrstics pels diferents manantials o els riuets presents en algunes cavitats.

Zona activa de la Cova de la Matilde, Eslida.

 Mentre que l'aproximació espeleològica permet veure de primera mà el traçat de les xarxes subterránies, observar les formes dels conductes, els seus sediments i espeleotemes; l'aproximació hidrològica controla i monitoritza diferents paràmetres (cabdal, temperatura i conductivitat) de les surgències, engolidors o rius subterranis, podent esbossar amb aquesta informació aspectes com el grau d'organització de l'aqüífer, característiques de resposta dels diferents sistemes kàrstics davant d'episodis de pluja o valorar si l'aqüífer presenta reserves abundants o escasses, entre altres aspectes. Per tant, partim del concepte de sistema kàrstic, com a sistema de drenatge subterrani, que presentarà una part accessible i un altre inaccessible a l'exploració. Aquests dispositius hidrogeològics, també solen presentar una part activa, on hi ha el nivell freàtic i circula l'aigua, i una altra zona vadosa, que té la funció d'arreplegar aigües cap a nivells inferiors. Dins aquesta part seca, trobem el paleokarst, que està formada pels conductes de drenatge fossilitzats, dels quals ara no circula aigua, però que fa milers d'anys van ser formats per l'aigua i ara assenyalen antics nivells de circulació. Dins d'aquesta complexitat, amb esquemes senzills o models conceptuals ens podem fer una idea més o menys de l'organització del drenatge passat i actual, coneixent aspectes com la direcció del drenatge, cotes d’altitut dels conductes o emplaçament dels punts d'absorció i punts d'emissió.

Prenent mesures de l'aigua al riu de La Covatilla.

Pel que fa als diferents sistemes kàrstics estudiats, aquests drenen diferents punts de la serra, sent més nombrosos els del sector sudest de l'Espadà. S'ha treballat en el Sistema Kàrstic Aín-Artana, revisant totes les cavitats i monitaritzant el punt de descàrrega que es la Font de Santa Cristina (Artana) (Almela, 2021a). Dins d'aquesta vall, s'han fet treballs individuals de les cavitats més destacades com la Cova de l'Oret (Almela, 2020a) posant en valor els seues emblemàtiques formacions de conos, la Cova de la Matilde (Almela, 2020b) i La Covatilla (Almela, 2021b) amb les seues implicacions en l'alimentació de diferents acuífers. En el barranc de la Caritat (Aín), s'ha presentat un estudi del sistema kàrstic drenat per les surgències de la Cova de les Mans i Font de la Caritat juntament amb altres cavitats implicades (Almela, 2023a). En l'altra vertent de la serra, en Azuébar s'ha anat incrementant el recorregut de la Sima Posos, fent un salt important en l'any 2022 amb el descobriment del sector del riu dels Gours i assolint un recorregut superior a 6 quilòmetres (Almela i Almela, 2022). En aquesta cavitat, s'ha actualitzat la seua informació, realizant un treball monogràfic on es repassen els últims deu anys d'exploracions al mateix temps que s'han plantejat diferents hipòtesis del seu funcionament, gènesi i context geològic (Almela i Almela, 2023b). Paral·lelament a aquests treballs s'han controlat i monitoritzat 7 surgències kàrstiques relacionades amb cavitats al llarg de l'any 2022, presentant els seus resultats recentment (Almela, 2023c). En relació a l’Espadà també s’ha abordat des del concepte de geosistema, realitzant una comparació amb el sector del Maestrat, al nord de Castelló (Almela, 2024). 

Part sudest de la Serra, amb els diferents sistemes kàrstics estudiats.

Continua l'exploració i investigació, no solament amb una variant geològica o hidrològica, també l'exploració ens ha regalat el descobriment de jaciments arqueològics pendents de valorar per especialistes. A més, amb l'estudi climàtic d'algunes coves que portem a terme des de fa algún temps, mitjançant diferents termòmetres datalogger instal·lats en coves i avencs, que registren la temperatura al llarg d'un any o mesurant la inundació de cavitats després de períodes de fortes precipitacions en altres casos. Aquests resultats més recents i altres que de segur arribaran mostren l'Espadà subterrani, una vesant d'aquestes muntanyes menys coneguda per al públic en general, però molt valuosa.

Cova de l'Oret, Eslida.

L'Espadà subterrani és exploració i molt més, la investigació de les coves i avencs, tal com ho va concebre E.A. Martel a finals del segle XIX, el pare de l'espeleologia moderna, és la de les cavitats com laboratoris científics. Aquestes poden representar autèntics llibres de la història geològica de la terra, són ecosistemes únics on viu fauna endèmica molt especialitzada, són aqüífers que emmagatzemen grans quantitats d'aigua i també són excel·lents càpsules del temps on en els seus sediments, parets o sostres poden retindre millor que en la superfície restes dels avantpassats que habitaren aquestes muntanyes. L'Espadà subterrani és allò que ja es coneix, que generacions d'espeleòlegs han explorat i documentat, però també és allò que encara resta per explorar, per investigar. Molts secrets encara guarden aquestes roques, i com escriu Mn. Jacint Verdaguer:

És sols lo començament,

lo que prenies per terme.

L’Univers és infinit,

pertot acaba i comença,

i ençà i enllà i amunt i avall

la immensitat es oberta

i a on tu veus lo desert

eixams de mons formiguejen.

Pas d'accés a la sala Bernardo, Sima Posos.

Bibliografía.

Almela Agost, J., (2020a) La Cova de l’Oret (Eslida) una cavidad con espeleotemas excepcionales. Berig núm. 19: Espeleo Club Castelló. pp 3-13.

Almela Agost, J., (2020b) La Cova de la Matilde (Eslida, Castellón). Gota a gota, núm 21: pp. 64-75. Grupo de Espeleología de Villacarrillo, G.E.V. (ed.)

Almela Agost, J., (2021a). La Covatilla (Aín, Castellón), una interesante cavidad en la cabecera del Sistema Subterráneo Aín - Artana. Gota a gota, núm 23: pp. 1-16. Grupo de Espeleología de Villacarrillo, G.E.V. (ed.)

Almela Agost, J. (2021b) El Sistema kárstico Aín - Artana. Berig núm. 20: Espeleo Club Castelló. pp 7-45. 

Almela Agost, L. y Almela Agost, J., (2022). El Riu dels Gours de la Sima Posos (Azuébar, Castellón). Gota a gota, núm 27: 58-68. Grupo de Espeleología de Villacarrillo, G.E.V. (ed.)

Almela Agost, J. (2023a) El sistema kárstico de la Font de la Caritat. Revista Berig núm 21. Espeleo Club Castelló. pp. 23-39.

Almela Agost, J.; Almela Agost, L. (2023b) 10 años de exploraciones en la Sima Posos, Azuébar (2012-2022). Revista Berig núm 21. Espeleo Club Castelló.  pp. 40-93.

Almela Agost, J. (2023c) Aproximación hidrológica de siete manantiales kársticos de la Sierra de Espadán, Castellón. Boletín de la SEDECK, núm. 18. Sociedad Española de Espeleología y Ciencias del Karst. pp. 190-202.

Almela Agost, J., (2024) Dos modelos de geosistemas kársticos en la provincia de Castellón. La Sierra de Espadán y el Maestrat. Gota a gota, núm 31: pp43-64. Grupo de Espeleología de Villacarrillo, G.E.V. (ed.)

Garay Martín, P. (2000) El dominio triásico Espadán-Calderona. Contribución a su conocimiento geológico e hidrogeológico. Tesis doctoral. Universitat de València, Departament de Geologia. 754 p.

CUEVA DE LOS SAPOS (ALCUDÍA DE VEO)

La cueva de los Sapos fue localizada y explorada allá por el año 1987 por miembros del GESAP, quienes dedicaron varias jornadas a la desobstrucción de un paso en su zona final, pudiendo superarlo y explorando tras este unos 20 metros de recorrido. Un croquis y una pequeña descripción se recogieron en las memorias del grupo ese año presentadas a la Federación Valenciana de Espeleología, junto con la de otras  cavidades del Espadán. Mucho valor tiene para los espeleólogos esta información recogida hace casi cuatro décadas, y de igual modo que esta información esté accesible a todo el colectivo espeleológico, para poder ser consultada y perfeccionada.

Sapo en el interior de la cavidad.

Desde hace un par de años se intentó volver a localizar esta cavidad, y tras tres visitas a la zona se consiguió dar con ella el pasado diciembre, estando el paso desobstruido en 1987 tapado con piedras. En marzo se vuelve a visitar la cavidad, ensanchando este paso y reconociendo toda la cavidad. Finalmente, hace pocos días se ha visitado la cavidad junto con miembros del GESAP, quienes hace 37 años la exploraron por primera vez, con el objetivo de realizar su topografía. 

Boca superior de la cueva.

Su entrada se abre en el valle donde se ubica el despoblado de Jinquer, cabecera del río Veo, a 450 metros del Collado de cuatro caminos y en la base del pico de la Rápita. Uno de los motivos por los que nos costó localizar la cavidad décadas después fue por que ubicaban esta cueva en el término de Matet, estando realmente en el de Alcudía de Veo. 

La cavidad se desarrolla en una estrecha franja de dolomías del Muschelkalk de unos 150 metros de anchura y con un buzamiento hacia el norte que tiende a la verticalidad, que oscila entre 55 y 90º. Esta estrecha franja queda limitada por dos pequeñas barrancadas, la del sur transcurre por el contacto con el gran afloramiento de areniscas de la Rápita, y la barrancada del norte tiene su inicio en el collado de cuatro caminos. Sus dos bocas se abren en el margen derecho de esta segunda barrancada, a unos 3 metros de su cauce. En este punto donde se ubica la cueva, el barranco corta diagonalmente esta franja de dolomías, atravesando tras este un escalón o salto del mismo barranco, que supone el contacto entre las dolomías y un tramo de margas y argilitas. Este corto salto se aprecia bien desde una pronunciada curva de la pista, en el entorno de la fuente del Baladre.

Ubicación de la cueva sobre el mapa geológico. En líneas azules escorrentía superficial del barranco donde se abre la cavidad.

La Cueva de los Sapos presenta dos bocas, una principal, de 5 x 2 metros y otra 3 metros más abajo con 1,5 metros de diámetro y que da paso a un pozo de 4,2 metros. Accediendo por la boca superior, tras un corto escalón descendemos una inclinada rampa con un pequeño resalte alcanzando una zona más amplia que es la base de la boca inferior y que queda iluminada por la luz exterior. La galería continua en inclinada rampa, con una inclinación media de 35º. Tras 10 metros encontramos un resalte de 3 metros, con un gran depósito de cantos angulosos brechificados. Unos metros siguiendo la misma pendiente llegamos al paso desobstruido (cota -20 m.), que continua durante 6 metros con el techo bajo, alcanzando un espacio donde podemos volver a erguir el cuerpo. En este punto encontramos en un lateral otra acumulación de sedimentos similar a anterior y algunas pequeñas estalactitas en el techo. El conducto continua con la misma inclinación durante 10 metros, finalizando bruscamente en la cota -30,1 metros.

Tramo final de la cueva.

El recorrido real de la cueva es de 56 metros, 42  en planta y desnivel de -30,1 metros.

Resalte de 3 metros, con una potente capa de relleno sedimentario en la parte izquierda.

Se trata de una sola galería de carácter descendente con una inclinación general de 35º. Sus secciones son circulares o elípticas, con anchuras que oscilan entre 5 y 1,5 metros, y alturas entre 3 y 0,6 metros. Sus secciones freáticas, junto con su contexto geológico, nos indican una génesis como sumidero de la pequeña barrancada inmediata, de la que por cota esta 4 metros por debajo de la boca superior. Este conducto, con un recorrido lineal de 37 metros, transcurre perpendicular al buzamiento, es decir, dirección aproximada este-oeste, condicionada por esta franja de dolomías. 

Tramo más amplio que forma la base del pozo de 4,2 metros, debajo de la boca inferior.

Vista de las dos entradas de la cavidad.

Sobre los diferentes depósitos de sedimentos, llama la atención su composición casi exclusiva de materiales calcáreos, estando casi ausentes las areniscas, tan típicos de las cavidades del Espadán, que se ubican inmediatas a extensos afloramientos de arenisca. Además estos son cantos angulosos, no redondeados, de tamaño centimétrico. Este tipo de sedimento podría indicar que la cuenca de captación de la cavidad sería el afloramiento ubicado al norte, formado por dolomías, margas y yesos, y no el del sur, que forma toda la umbría de la Rápita. Asimismo, el emplazamiento de estos depósitos testigos indica una fase de relleno y otra de reactivación, con vaciado parcial. En comparación con otras cavidades del Espadán de tipo sumidero fósil, donde se pueden ubicar varias decenas de metros sobre el cauce de un barranco próximo, su elevación sobre el cauce de esta barrancada es casi nula. Podría tratarse de un paleokarst más "reciente".

Diferentes rellenos sedimentarios.

Emplazamiento de la cavidad sobre mapa topográfico, con los dos barrancos que rodean la franja dolomítica con estratificación muy inclinada

Otros aspectos curiosos sobre la cavidad hacen referencia a los vestigios humanos. En primer lugar el nombre de la cavidad es debido a que en las primeras exploraciones hallaron sapos en su boca, por lo que su topónimo tradicional, en caso de que tuviera, se desconoce. En estas primeras exploraciones se encontraron restos bélicos de la pasada Guerra Civil. Además a lo largo de todo su recorrido encontramos algunos muros de piedras, anteriores a las visitas de GESAP, incluso en la parte final de la cueva. A lo largo de la cueva, especialmente en la base del resalte de 3 metros y en su parte final encontramos algunas esferas de arenisca que están trabajadas manualmente, presentando un diámetro de unos 15 centímetros. Algunas tiene algunas pastes rotas. Concretamente hallamos dos en la cota -24 metros, por encima del depósito sedimentario que se encuentran recubiertas por una capa de concreción. Por su ubicación, alguien las trajo hasta allí. En cambio otras sería más probable que las tiraran desde la entrada.

Esferas de arenisca concrecionadas, en la cota -24 m.

Esfera de arenisca ubicada en la zona de la boca superior.

Desconocemos el uso de la cavidad por el ser humano, pero nos parece probable su relación con la minería, a pesar de no verse claramente marcas de picado ni extracción de roca. Inmediata a la boca inferior si encontramos una acumulación de piedras que parece que se deba a la extracción de piedras de la cueva. En diferentes prospecciones por la loma donde se ubica la cueva, se encontraron algunas catas, alguna de ellas con pequeñas manchas de minerales de azurita y malaquita. Parece una minería más antigua, al menos del siglo XIX por el tipo de marcas de picado. Las esferas de arenisca no creemos que estén relacionadas con estas posibles labores mineras. 

Pequeña cata ubicada 200 metros al este de la cueva, con distintos minerales.

En conclusión, nos encontramos ante una cavidad curiosa. Desde el punto de vista hidrológico, como sumidero fósil, presenta unas dimensiones con secciones de relativa importancia aunque el conducto sea corto. Su emplazamiento, al igual que otras muchas cavidades del Espadán resulta una tónica habitual, aunque sus sedimentos resultan algo peculiares, señalando una zona de captación diferente a lo habitual. Más intriga nos tienen sus esferas de arenisca, cuestión todavía por resolver, al igual que las prospecciones mineras por la zona. 

Agradezco a Paco Muñoz sus anotaciones y recuerdos narrados sobre los trabajos en la cavidad en 1987, que pese al tiempo acontecido, las considero de gran valor. Asimismo a algunas de las las fotografías, cedidas por Paco Mas.

AVENC DE LA CONILLERA-8 (Eslida)

 A principios de 2023 realizamos algunas visitas a la zona del Puntal de Centeno y la Conillera, en Eslida, con el objetivo de completar su información. En la zona de la Conillera se topografiaron 7 cavidades, localizando un pequeño orificio que la mañana fría de enero absorbía aire, pero que por falta de tiempo no se desobstruyó. Así, se ha completado ahora su desobstrucción, exploración y topografía.

Boca antes y después de la desobstrucción.

Se trata de una estrecha grieta dirección noroeste, con un resalte inicial de 5 metros que nos deja en una corta planta donde destacan dos banderas que su crecimiento apenas permiten pasar al otro lado. La anchura media de la cavidad es de 0,5 metros. De esta repisa hay otro resalte de 4 metros que nos deja en otra planta, que finaliza a los pocos metros, alcanzando -9,9 metros de desnivel.

Banderas en la base del resalte de entrada.

A mitad grieta, encontramos una estrecha ventana entre coladas que a los pocos metros finaliza. En esta zona ascendente aparece un resalte de 6 metros, que sus últimos metros resultan impenetrables.

El recorrido real de la cavidad es de 21 metros, 12 metros en planta y desnivel máximo de -9,9 metros.

Plano de las cavidades de la Conillera actualizado.

Esta cavidad se ubica por debajo de las simas 6 y 7, y por encima de la 2. Representa un fragmento más de estas calizas fracturadas. En el plano adjunto se ve el desarrollo de esta pequeña cavidad respecto a el conjunto de la Conillera.

Encuentro de espeleólogos aragoneses en Montalbán

Cueva de Val de La Zoma.

 

El pasado fin de semana, días 25 y 26 de mayo, acudimos a este encuentro celebrado en Montalbán, provincia de Teruel. Las actividades, las charlas y las comidas de hermandad se fueron sucediendo durante todo el fin de semana. Los participantes venidos de Aragón y de otras zonas de la península como Almería, Cataluña, Valencia, Castellón, Albacete o Cuenca, disfrutaron del apretado programa que nos prepararon nuestros amigos de Espeleo Club El Farallón, organizadores de la cita.

 

Foto de familia del encuentro (faltan muchos participantes, ya que fuimos muchos más).

 

La organización fue todo un éxito. De entre las diferentes actividades ofrecidas destacaban las cavidades: Cueva de Val de la Zoma, Cueva del Recuenco y Mina Trébol. Hay quien opto por visitar algunos barrancos de la zona, como el Chorredero o el barranco de la Cueva de las Palomas, o también la vía ferrata La Bárbara, situada junto al mismo pueblo de Montalbán. También el Domingo por la mañana se realizo una ruta guiada a una bodega y el centro de Interpretación de Geología y Espeleología, situados ambos en Montalbán.

 

Mina Trébol.

 

Destacamos las tres comunicaciones que tuvieron lugar el sábado por la tarde. La primera de ellas sobre el sistema de la Peña del Meyodia y toda la historia de sus exploraciones, poniendo más énfasis en sus últimos años, pero también en su funcionamiento hidrológico y su espeleogénesis. Edu Mir hizo una gran presentación mostrando su enorme conocimiento de este notable sistema subterráneo. Luego tuvo lugar una charla sobre los avances en las exploraciones en el Macizo de Lecherines, presentada por Alejandro Costa de CEA. Y para finalizar la tarde del sábado el Espeleo club El Farallón realizo una retrospectiva del sus 30 años de historia, repasando sus descubrimientos, trabajos y publicaciones mas destacadas durante estas 3 décadas de andadura.

 

Adjuntamos una nota de prensa del Diario de Teruel donde se hacen eco del evento.

 

Estos eventos son un lugar ideal para conocer a espeleólogos de distintas procedencias y clubes y también para reencontrarse con viejos compañeros. Además, por supuesto de conocer el patrimonio subterráneo de una zona o región.

 

Cueva de Val de La Zoma.