CAVITATS DE BENAFIGOS AL MONTLLEÓ (2º part)

Amb aquestes línies volem continuar amb les cavitats de la zona del Montlleó, situades entre el Castellet del mas de Marín i la roca de les Traveres, A continuació adjuntem les descripcions i topografies de les cavitats treballades recentment, que hem preparat per a incloure-ho al catàleg SICE-CS.

 COVA -BAIX POU DE PEPET-

Se ubica unos 200 metros por debajo del pou de Pepet, a la derecha de una gran tartera de piedras. Su boca es visible desde la tartera. En las inmediaciones de la cavidad hay un pequeño bancal, hecho poco común en la zona. 

Boca inferior.

La cavidad está formada por un abrigo de carácter ascendente con dos entradas, una inferior de 6,5 x 4 metros y otra superior de menores dimensiones. En la cavidad no aparecen restos de aprovechamiento.

Rec. Real: 8  rec. Planta: 6  Desnivel: +4

COVA DE L’AIGUA

Se ubica a la derecha (oeste) del Morralàs y en una posición inferior que la Cova del Morralàs. Su entrada se abre a escasos metros a la izquierda -vista desde enfrente- de una gran tartera que desde la Soterranya desciende prácticamente hasta el riu Montlleó.

Zona d'entrada.

Presenta una boca de 8,3 metros de ancho por 4,5 metros de alto, penetrando hacia el suroeste durante 21 metros. El conducto se va estrechando progresivamente, al igual que asciende de forma progresiva, alcanzando en la parte final la cota +7 metros. Presenta algunas formas de disolución en sus paredes y en su zona más interna hay un sedimento rojizo. Las secciones de su galería están condicionadas por el buzamiento de los estratos, con un ángulo de 22º. Se trata de una surgencia fósil.

Rec. Real: 21  rec. Planta: 19  Desnivel: +7,0

COVA DE L’AIGUA-2

Se ubica a la derecha de la tartera y por debajo de un cortado, a escasos 100 metros de la Cova de l’Aigua y ligeramente superior. Se trata de un abrigo con boca de 15 x 8 metros y con una vocera máxima de 7 metros. En su mitad interior presenta un escalón rocoso, estando más elevado que el resto del abrigo.

Vista de la cavidad.

Rec. Real: 7 rec. Planta: 7 Desnivel: +1,5

COVA DE L’AIGUA-3

Se emplaza a unos 150 metros al noreste de la Cova de l’Aigua-2 y en la base de este cortado. 

Su boca de 1,6 x 2,7 metros esta parcialmente tapada por un gran bloque, el cual hay que ascender para poder progresar. Se trata de una fractura ascendente que finaliza en una fisura impenetrable, con un recorrido de 14 metros y desnivel ascendente de +6,5 metros. En una fisura cercana a su final se aprecia una corriente de aire, que parece indicar la presencia se una abertura impenetrable.

Rec. Real: 14  rec. Planta: 10  Desnivel: +6,5

COVA DEL RACÓ FOSC-2

Se emplaza en una zona muy fracturada y próxima al lecho del rio, donde destacan algunos pináculos. La cavidad está formada por una gran fractura con dirección norte, alcanzando desde su parte inferior un pequeño recorrido aéreo. A 7 metros de su base aparece una pequeña ventana donde se ve una posible continuación subterránea y en la parte superior otro posible acceso, ambos inexplorados. Pendiente de acceder escalando o rapelando desde la parte superior.

Rec. Real: 4  rec. Planta: 4  Desnivel: 0

COVA DEL RACÓ FOSC-3

Se ubica detrás de la cova del Racó Fosc-2, en un subidor o canal. Ascendiendo esta canal encontramos las dos bocas a la derecha, en la base de un pequeño cortado, siendo muy visibles. 

La boca 1, ubicada a la derecha, presenta una boca de 3,4 x 5,5 metros, con un recorrido de 6,5 metros. En el lateral derecho aparece un corto ramal de 2,5 metros. A 3 metros a la izquierda de esta boca se abre la boca-2, que presenta unas dimensiones de 2,4 x 4,0 metros. Consta de una inclinada rampa que se va estrechando progresivamente, hasta alcanzar una zona superior de techo bajo con bloques. En este punto hacia la izquierda parte una galería llana de 5 metros. De la parte superior de esta zona final viene una corriente de aire, que suponemos que viene de alguna grieta superficial de carácter impenetrable.

Rec. Real: 24  rec. Planta: 19  Desnivel: +8,0 (boca-2)

COVA DEL RACÓ FOSC-4

Se ubica hacia el noreste de la cavidad número 2 y en una posición inferior. Siguiendo la base de un pequeño cortado. Su boca se encuentra colgada 5 metros, siendo de 1,0 x 0,7 metros. Penetra un conducto de secciones modestas durante 4 metros.

Rec. Real: 4  rec. Planta: 4  Desnivel: -0,4 m.

Emplazamiento de la cavidad,

Conducto interior.

COVA DELS MORRALS PARDOS

Se emplaza en una inclinada canal, orientándose su boca hacia el este. Su entrada presenta unas dimensiones de 7,5 x 6,5 metros, con un recorrido inicial ascendente amplio y otro de 5 metros de techo bajo, llano y con tierra y excrementos de cabra en el suelo. En esta parte final hay unas formas de disolución en el techo.

Boca.

Techo de la zona interior.

Rec. Real: 14  rec. Planta: 13  Desnivel: +4,8 

COVA DELS MORRALS PARDOS-2

Esta cavidad se abre 30 metros por encima de la Cova dels Morrals Pardos, siguiendo la canal y en el mismo cortado. Inmediato a la boca de cueva destaca el tocón de una carrasca cortada hace mucho tiempo.

Entrada a la cavidad.

Se trata de una grieta de 6 metros de recorrido con dirección sur, con una entrada de 0,7 x 3,8 metros. 

Rec. Real: 6  rec. Planta: 6  Desnivel: 0

CAVITATS DE BENAFIGOS AL MONTLLEÓ (1º part).

Fa pocs dies vam visitar un sector del marge dret del riu Montlleó, dins el terme de Benafigos. Aquesta zona presenta un acusat desnivell de vora 500 metres des de la lloma fins al llit del riu i comprén des del Castellet del mas de Marin fins la roca de les Traveres, just enfront de l'impressionant cingle de Penyacalva i  cingle Verd. L'objectiu era continuar amb la catalogació de cavitats, que ja vam visitar amb més detall a gener de 2013. La succesió de cingles i tarteres, faixes en mal terreny, fan d'aquesta zona un terreny casi verge, amb pocs indicis d'aprofitament humà. A més els cingles no son tan espectaculars com els d'enfront, pel que en aquest indret del Montlleó encara no s'han obert vies d'escalada. Actualment no pasa cap senda o camí, i en molts pocs llocs hi han restes de bancals, paretetes, etc. En les balmes o coves tampoc hi han tanques, solament en algunes unes pedres colocades fent petits margens en algunes cavitats. En els metres mes propers al riu si que hi han bancals i casetes de camp, pero aquesta zona més "humanitzada" no vam arribar. Aquest paisatge també ofereix extraordinaris exemplars de vegetació, com grans matises, o ginebres i sabines de proporcions espectaculars. En aquests 500 metres de desnivell hi notem un canvi en la vegetació a mida que anem descendint.

Morrals per baix del pou de Pepet amb la tartera o sargallar.

Malgrat aquesta escassa presencia humana, moltes d'aquestes roques tenen un topònim propi, que en els mapes de toponimia o mapes antics han quedat reflectits. Altres topònims de punts mes concrets o cavitats van ser recopilats per Pepe Viciano en la dècada de 1970, d'informació directa de Fidel Pons, que en aquell moment era propietari del mas de Penyacalva. Ara ja queda molt poca gent, o ningú que conega alguns topònims concrets, que els recorde o puga aclarir la ubicació de cavitats d'aquesta zona com: Cova del Fogueral, Forat del Lladre, La Sobalma, Cova de l'Aigua, Cova del Morralàs, Cova de la Palla i Cova de les Traveres. Per tant, en la tasca de prospecció ens guiem per un planol de Viciano on marca aproximadament les cavitats i altres fenòmens. A mès d'aquests hi han moltes altres cavitats, badalls, balmes etc. Es tracta de cavitats menudes que en pocs casos superen els 20 metres de recorregut, pero el fet de prospectar un paisatge tan trencat, casi verge i de dificil accés és ja un atractiu.

Cavitat de 8 metres amb 2 entrades.

Cova del Morralàs.

Iniciem la ruta baixant per la zona del Pou de Pepet, únic testimoni d'aigua en la zona. Passant per les cavitats catalogades al 2013 com a Cova de l'Aigua i Cova Foradà. Baixant una tartera ens desviem per vore diferents balmes sense interés. A l'esquerra de la tartera hi ha una boca de cova, que resulta ser com un pont de roca, amb dos entrades, una inferior i un altra superior, amb 8 metres de recorregut. A pocs metres d'aquesta hi ha una paret de bancal menuda, que reté la terra d'un lateral de la tartera. Seguint tartera avall, deixem a la dreta un gran abric catalogat com cova -Racó de Colom-. Cap a l'esquerra sense perdre altura arribem a la base del Morralàs, on es troba la gran boca penjada de la Cova del Morralàs. Baixant per la base del cingle hi ha tres abrics menuts, en un d'ells hi ha unes pedres en el pis alineades. Eixint de la base del cingle i ja en un tram ascendent hi ha una cova de boca ampla, de 8 x 5 metres, penetra 21 metres de forma lleugerament ascendent.

Cavitat de boca ampla, possiblement es tracta de la Cova de l'Aigua.

Vista des del Morralàs cap al Racó Fosc.

A la dreta d'aquesta cova i a uns 50 metres hi ha la tartera que baixa de la part superior i creuant la tartera hi ha un abric gran, de boca de 14 x 7 metres, i visera de 7 m. Seguint aquest mateix cingle cap al riu, a uns 100 metres trobem un altra cavitat, que es un badall ascendent de 14 metres. Seguint sense perdre cota cap al nordoest, riu amunt, arribem després d'atravessar una tartera al racó Fosc, on reconeixem 3 cavitats. La primera es un badall gran amb reompliment de bretxes, que sembla que penetra a 7 i 14 metres de la seua base, pero no podem accedir a l'estar molt exposat. Cap al nordest, en un cingle menut hi ha una altra cavitat menuda, de 4 m., penjada uns 5 metres de la base. 

Entrada de la cavitat formada per una excletxa remuntant de 14 m.

Remuntant per un pujador, trobem a la dreta dos boques grans, la primera de 7 metres i l'altra de 24, amb un recorregut ascendent i un tram superior pla. En aquesta es nota corrent d'aire, que deu de vindre d'alguna excletxa superior impenetrable. 

Vista de les dos boques juntes de la zona del Racó Fosc.

Ja remuntant, es localitza la Cova dels Morrals Pardos, d'entrada gran, de 7,5 x 6,5 metres i que penetra 14 metres. Uns metres per dalt trobem una excletxa de 6 metres de recorregut i al costat d'aquesta una gran soca de carrasca que es nota que ha segut tallada per la seua base, però d'antic. Des d'ací fins a la lloma encara queden uns 150 metres de desnivell ascendent per finalitzar el passeig, on el terreny resulta ja més favorable. En total s'han localitzat i topografiat 9 cavitats, d'entre 4 i 24 metres de recorregut. En aquestes practicament no hi ha restes de presència humana, encara que de segur s'han usat de forma temporal. En totes si que hi ha restes de les cabres, qui realment és coneixen totes les cavitats millor que nosaltres, fins i tot les excletxes que pareixen més inaccesibles. Ignorants de nosaltres!!!.

Cova dels Morrals Pardos.

LA CUEVA DEL TUNEL (NAVAJAS) 1 Km.

Entre los meses de abril y julio de 2024  se ha procedido a realizar una revisión de la Cueva del Túnel, que ha consistido en realizar la topografía de sus diferentes galerías, observar sus morfologías y valorar sus posibles continuaciones. Con los trabajos ahora terminados, se esta preparando un trabajo sobre la cavidad para poner de relieve sus formas hipogénicas y presentar su topografía completa. En estas entradas se han explorado nuevas galerías que suponen cerca de 300 metros nuevos, que sumados a las galerías exploradas años atrás totalizan a día de hoy un recorrido de 1.044 metros.

Boca de las cuevas de la Cantera.

Estos trabajos han sido realizados por Paco Mas (GESAP) y Jesús Almela (ECC). Recordemos que esta cavidad fue abierta tras las obras del túnel del ferrocarril de Ojos Negros a principios del siglo XX y de una cantera cercana. Desde la década de 1970 se han ido descubriendo diferentes galerias hasta la actualidad, que ha superado el desarrollo de 1 km y un desnivel de alrededor de 40 metros. Con esta nueva aportación, ya van 10 las cavidades naturales de la provincia de Castellón que rebasan 1 kilómetro de recorrido.

CAVIDADES DE PUERTOMINGALVO

  

Ojal del Mas del Sapo.

 

El pasado sábado 8 de junio estuvimos por Puertomingalvo revisando 3 cavidades de la zona, de las cuales se tiene poca información. Los datos de situación y demás que nosotros poseíamos nos venían del amigo Bernardo Collado, quien ya estuvo hace algunos años localizándolas, visitándolas y recopilando algunos datos de ellas. Los participantes fuimos David, Miguel y Luis, todos nosotros del Club de Espeleología 8.

Boca de la surgencia de la Penilla.

 

La primera cavidad repasada fue la Surgencia de la Fuente de la Penilla. El nivel de los acuíferos estaba muy bajo debido a la extrema sequia que estamos sufriendo en los últimos meses. La Fuente de la Penilla estaba casi seca, tan solo restaba un pequeño chorrillo. Esta surgencia temporal se trata de una pequeña covacha que a los pocos metros quedaba obstruida. Nosotros procedimos a sacar algunas piedras y a avanzan hacia dentro. Le sacamos 24 m. de desarrollo tras desobstruir. Pero extremadamente estrecho todo. La zona final se presenta inundada y la cavidad termina en un sifón que por su estrechez resulta imposible su exploración mediante técnicas de espeleobuceo.

Miguel forzando las estrecheces finales en la surgencia de la Penilla.

 

Luego fuimos a topografiar la sima del Mas de Grau. Un paisano nos mostro la boca de la sima, que al ser pequeña y además estar tapada con piedras, es difícil de localizar. Se puede destrepar toda la cavidad, ya que consta de cortos resaltes o pocetes que no presentan mucha anchura. No es muy profunda. A la cota de -30 m no creo que llegue. Pero tiene recorrido y pequeños recovecos. Lo más interesante es un laminador bastante ancho y algún rincón concrecionado. Presenta mucho material clástico es algunas de sus galerías.

 

David en las zonas más concrecionadas de la sima del Mas de Grau.

 

Ya por la tarde fuimos al ojal del Más del Sapo: tercera topo del día. La cueva termina en un sifón, que este día estaba más bajo de lo habitual debido a la sequia. Por lo tanto pudimos avanzar más que Bernardo Collado (nuestro informador) pudiendo llegar a pasar a una sala más amplia que el resto de la galería. Una grieta descendente desde la sala nos lleva al sifón. Allí con una bomba manual intentamos vaciar el sifón. El problema que tuvimos es que no hay sitio para acumular tanta agua, por tanto habría que bombear el agua mucho más cerca de la boca. La cavidad posee un desarrollo de 84 m.

 

Vaciando el sifón final del ojal del Mas del Sapo.

 

Además el viernes por la tarde-noche David y Miguel localizaron la sima del Mas del Romo, que queda pendiente de revisar. Lo dejaremos para otra ocasión. Finalmente hemos avanzado en el conocimiento de las cavidades de la zona. Próximamente presentaremos las topografías y descripciones de estas 3 cavidades. No nos olvidamos de Bernardo Collado, que nos facilito la información sobre estas cavidades.

 

Zona caótica en la sima del Mas de Grau.

L'ESPADÀ SUBTERRANI

La serra d'Espadà ha atret des de fa unes quantes dècades a espeleòlegs d'altres zones, gràcies a les seues atractives cavitats subterrànies. Aquest atractiu és degut principalment a la presència de petits rius subterranis, per on un corrent d'aigua recorre el seu interior. Sense arribar a ser una zona amb grans cavitats o xarxes subterrànies extenses, sí que té un lloc destacat dins l'àmbit espeleològic valencià. Les coves i avencs són fenòmens eminentment geològics, i per això els tipus de litologia que trobem i la seua disposició constitueixen un factor clau pel seu desenvolupament. Ací deixem a banda les mines i galeries artificials, que també presenten un interés destacat i ens centrarem en les cavitats naturals.

L'Espadà, juntament amb la veïna Serra Calderona, representen un dels afloraments Triàsics més extensos de la península Ibèrica. Aquest espai, denominat "Domini Triàsic Espadà - Calderona" ha estat àmpliament estudiat pel geòleg i espeleòleg Policarp Garay en la seua tesi doctoral, on investiga l'estratigrafia, tectònica, geomorfologia i hidrogeologia (Garay, 2000), sent un treball de referència en l'àrea.

Cavitat a Torralba del Pinar.

Encara que per als espeleòlegs han estat més atractives les cavitats amb aigua, situades a l'est de la serra i desenvolupades en les dolomies Triàsiques del Muschelkalk, l'Espadà abasta molt més; del Palància al Millars i de La Vilavella a Fuente la Reina, amb una extensió superior a 800 quilòmetres quadrats. A més de cavitats epigèniques, formades per dissolució de l'aigua, on aquesta circula des de les zones d'absorció fins als brolladors, creant xarxes de drenatge, trobem cavitats d'altres tipus, com les tectòniques o altres desenvolupades per processos mecànics, on l'aigua a penes ha ampliat el subsòl. També hi ha nombroses balmes o petites covetes sense aparent interés espeleològic, però que també tenen el seu interés i per tant son catalogats en el cadastre espeleològic.

Pic d'Espadà

Les investigacions espeleològiques en aquestes muntanyes comencen a prendre forma en la dècada de 1960, malgrat que anteriorment ja s'exploren i coneixen moltes cavitats, com les conegudíssimes Coves de Sant Josep (La Vall d'Uixó), Cueva del Estuco (Algimia de Almonacid) o La Covatilla (Aín) entre altres. Aquestes investigacions van més enllà d'una simple visita a una cova per curiositat, on s'extrauen unes dades quantitatives, que en el cas de l'exploració subterrània aquestes fan referència, en primer lloc, als mesuraments del seu interior amb l'instrumental adient, sent el seu resultat la topografia o plànol de la cavitat. També s'agafen dades de temperatura ambient o de l'aigua o altres observacions sobre la seua formació, ocupacions humanes, fauna invertebrada, etc. I és així com en l'any 1962 ja se li atrubuexen a Les Coves de Sant Josep 800 metres de recorregut i a la Cueva Cirat 500 metres. És en aquests anys quan s'exploren per primera vegada cavitats com la sala de la Cova de l'Ereta, l'Avenc Estret, la Font de la Caritat o el sector riu amunt de La Covatilla (Aín), també la continuació principal de la Cova dels Ametlers o les sales amunteres de la Cova de l'Oret (Eslida) a càrrec de membres de l'ARS del CEC (Agrupació de Recerques Subterrànies del Centre Excursionista de Castelló). També realitzen les seues exploracions en la zona grups de València, com la secció d'espeleo del Centre Excursionista de València o el GEVYP (Grup Espeleológic Vilanova i Piera), sent una fita remarcable la II Trobada d'Espeleòlegs del Regne, organitzada per l'ARS del CEC a Eslida en abril de 1962.

Boca de la Sima, Alfondeguilla, novembre de 1960

Passem a la dècada de 1970, on destaquen els treballs del Club d'Espeleologia de la Vall d'Uixó, GEOC de la OJE de Castelló, SES del CEV, el SIEP del Centre Excursionista Poblet (Barcelona) o el GES del CMB (Grup d'exploració Subterrània del Club Muntanyenc Barcelonés). Es realitzen nombroses topografies, descripcions, observacions geològiques, sent un dels resultats més interessants, la publicació monogràfica sobre Les Coves de Sant Josep en 1981 en la revista Sota Terra (del GES del CMB), que també s'amplia a les cavitats de la veïna vall d'Eslida i Aín. En aquesta publicació es presenta el nou recorregut de Sant Josep, que després de les exploracions subaquàtiques per part del GEOC i posteriorment pel GES la cavitat assoleix un recorregut de 2.384 metres, sent la cavitat més llarga de la regió. La dècada següent suposa l'eclosió de l'espeleologia, on es creen nombrosos clubs d'espeleologia a tot arreu, com és el cas de l'Espeleo Club Castelló. Continúa l'exploració i publicació de resultats, que en aquells moments tenen lloc majorment a la revista Lapiaz, de la Federació Valenciana d'Espeleologia, i en altres revistes o butlletins de grups Valencians o de Catalunya. En l'any 1982 es publica el Catálogo Espeleológico del País Valenciano, amb el volum corresponent a les comarques del nord de València i sud de Castelló, on s'inclou un ampli llistat de cavitats, descripcions i topografies, recollint tot el que es coneixia fins al moment i on col·laboren alguns grups d'espeleologia de la zona. En aquesta s'inclouen treballs de l'Alt Millars i Alt Palància, amb la presència de grups com el GESAP de Sogorb, GEON d'Onda o el SES del CEV. Destaquem l'exploració i topografies més detallades de la Cueva del Toro (Alcudia de Veo), Sima Pinosa (Fuente la Reina), Cueva Negra (Montanejos), Cueva Cerdaña (Benafer) o Cueva Cirat (Montán), entre moltes altres. Aquest treball serveix de base per a visitar les cavitats de la zona i durant molts anys serà un referent del món subterrani.

Sima Gótica, Caudiel.

En la dècada de 1990 va guanyant la partida l'espeleologia recreativa a l'exploració subterrània. En l'àmbit més científic apareixen treballs sobre Les Coves de Sant Josep, referents a geomorfologia, gènesi, hidrologia i una nova topografia més detallada. També s'obtenen les primeres datacions d'espeleotemes de la Cova Cirat i altres llocs que ajuden a reconstruir la història i evolució de la Serra en els últims milions d'anys, atribuint les primeres fases de karstificació en la zona, amb la formació de cavitats com Sant Josep o Cirat abans del Quaternari. Aquests resultats són publicats en diferents revistes i posteriorment l'any 2000 es presenten en la Tesi doctoral abans esmentada, juntament amb moltes altres investigacions geològiques i hidrogeològiques de la zona. Ja en el segle XXI, l'exploració i investigació continua, deixant enrere una època mítica, on es descobriren i documentaren molts conductes subterranis i l'espeleo era una activitat de "moda".

Explorant una cavitat a Ayódar.

En aquest moment de "crisi espeleològica", crisi d'associacionisme o de canvi de mirada, cal posar en relleu la tasca de catalogació de l'Espeleo Club Castelló, amb la recopilació de dades sobre cavitats i creació del cadastre provincial de cavitats SICE-CS (Sistema de Catalogación Espeleológica para la provincia de Castellón) i, d'altra banda, amb la revista Berig, iniciada l'any 1995 i que representa fins a dia d'avui l'única publicació de caràcter espeleològic en la província. Aquests treballs de catalogació, exploració, recerca de cavitats i publicació van dirigides a tota la província de Castelló i en ella també li toca el torn a alguns sectors de l'Espadà, on es publiquen en Berig catàlegs espeleològics de Chovar (1996), Almedijar (1997), Caudiel (2000), Aín, Azuébar (2001), Soneja (2006), Ayódar (2013), Villamalur (2014), Torralba del Pinar (2015) i Fuentes de Ayódar (2016). A més d'aquestes publicacions també s'amplien dades de cavitats d'altres termes municipals o cavitats, incloent-hi aquesta al SICE-CS. De tots aquests anys de catalogació cal destacar l'any 2001, on durant els treballs de catalogació a Azuébar es dona a conèixer per primera vegada la Sima Posos, una cavitat que marcarà una fita en l'espeleologia de l'Espadà.

Sala Bernardo, Sima Posos.

Passen els anys i noves generacions d'espeleòlegs continuen visitant les cavitats de la serra. Són activitats generalment amb un caire lúdic i recreatiu, però en altres casos amb la finalitat d'exploració sent el cas més conegut i mediàtic l'exploració i revisió dels sifons de Les Coves de Sant Josep entre els anys 2015 i 2020. Algunes vegades aquests resultats d'exploracions són incloses en el catàleg SICE-CS o publicades en revistes especialitzades. Ara volem posar en relleu la tasca d'investigació que l'Espeleo Club Castelló està portant a terme en l'Espadà d'un mode més o menys sistemàtic, centrant les investigacions en les cavitats formades per dissolució, que han tingut o tenen algun paper en el drenatge subterrani. 

Primera exploració a la sima Posos, any 2001.

Des de l'any 2019 fins a l'actualitat s'han desenvolupat una sèrie de revisions de cavitats, que en lloc de partir de la catalogació per termes municipals, com es feia en anys anteriors, aquesta fa referència a les subdivisions hidrogeològiques, metodologia ja abordada en l'any 1981 en la vall del riu Belcaire pel GES. En aquests cinc anys hem partit d'un estat del coneixement de les coves i el karst "madur", on trobem molta bibliografia sobre el tema, però la majoria dels anys 70 i 80. Entre els diferents estudis geològics destaca "El dominio triásico Espadán-Calderona. Contribución a su conocimiento geológico e hidrológico" (Garay, 2000), que ha estat una guia per tal d'integrar les diferents cavitats dins el seu context hidrogeològic.

S'ha abordat el context hidrològic de les cavitats al mateix temps que l'espeleològic, és a dir, s'analitzen els conductes formats per l'aigua que són accessibles per les persones i al mateix temps s'analitzen les aigües que drenen aquests aqüífers kàrstics pels diferents manantials o els riuets presents en algunes cavitats.

Zona activa de la Cova de la Matilde, Eslida.

 Mentre que l'aproximació espeleològica permet veure de primera mà el traçat de les xarxes subterránies, observar les formes dels conductes, els seus sediments i espeleotemes; l'aproximació hidrològica controla i monitoritza diferents paràmetres (cabdal, temperatura i conductivitat) de les surgències, engolidors o rius subterranis, podent esbossar amb aquesta informació aspectes com el grau d'organització de l'aqüífer, característiques de resposta dels diferents sistemes kàrstics davant d'episodis de pluja o valorar si l'aqüífer presenta reserves abundants o escasses, entre altres aspectes. Per tant, partim del concepte de sistema kàrstic, com a sistema de drenatge subterrani, que presentarà una part accessible i un altre inaccessible a l'exploració. Aquests dispositius hidrogeològics, també solen presentar una part activa, on hi ha el nivell freàtic i circula l'aigua, i una altra zona vadosa, que té la funció d'arreplegar aigües cap a nivells inferiors. Dins aquesta part seca, trobem el paleokarst, que està formada pels conductes de drenatge fossilitzats, dels quals ara no circula aigua, però que fa milers d'anys van ser formats per l'aigua i ara assenyalen antics nivells de circulació. Dins d'aquesta complexitat, amb esquemes senzills o models conceptuals ens podem fer una idea més o menys de l'organització del drenatge passat i actual, coneixent aspectes com la direcció del drenatge, cotes d’altitut dels conductes o emplaçament dels punts d'absorció i punts d'emissió.

Prenent mesures de l'aigua al riu de La Covatilla.

Pel que fa als diferents sistemes kàrstics estudiats, aquests drenen diferents punts de la serra, sent més nombrosos els del sector sudest de l'Espadà. S'ha treballat en el Sistema Kàrstic Aín-Artana, revisant totes les cavitats i monitaritzant el punt de descàrrega que es la Font de Santa Cristina (Artana) (Almela, 2021a). Dins d'aquesta vall, s'han fet treballs individuals de les cavitats més destacades com la Cova de l'Oret (Almela, 2020a) posant en valor els seues emblemàtiques formacions de conos, la Cova de la Matilde (Almela, 2020b) i La Covatilla (Almela, 2021b) amb les seues implicacions en l'alimentació de diferents acuífers. En el barranc de la Caritat (Aín), s'ha presentat un estudi del sistema kàrstic drenat per les surgències de la Cova de les Mans i Font de la Caritat juntament amb altres cavitats implicades (Almela, 2023a). En l'altra vertent de la serra, en Azuébar s'ha anat incrementant el recorregut de la Sima Posos, fent un salt important en l'any 2022 amb el descobriment del sector del riu dels Gours i assolint un recorregut superior a 6 quilòmetres (Almela i Almela, 2022). En aquesta cavitat, s'ha actualitzat la seua informació, realizant un treball monogràfic on es repassen els últims deu anys d'exploracions al mateix temps que s'han plantejat diferents hipòtesis del seu funcionament, gènesi i context geològic (Almela i Almela, 2023b). Paral·lelament a aquests treballs s'han controlat i monitoritzat 7 surgències kàrstiques relacionades amb cavitats al llarg de l'any 2022, presentant els seus resultats recentment (Almela, 2023c). En relació a l’Espadà també s’ha abordat des del concepte de geosistema, realitzant una comparació amb el sector del Maestrat, al nord de Castelló (Almela, 2024). 

Part sudest de la Serra, amb els diferents sistemes kàrstics estudiats.

Continua l'exploració i investigació, no solament amb una variant geològica o hidrològica, també l'exploració ens ha regalat el descobriment de jaciments arqueològics pendents de valorar per especialistes. A més, amb l'estudi climàtic d'algunes coves que portem a terme des de fa algún temps, mitjançant diferents termòmetres datalogger instal·lats en coves i avencs, que registren la temperatura al llarg d'un any o mesurant la inundació de cavitats després de períodes de fortes precipitacions en altres casos. Aquests resultats més recents i altres que de segur arribaran mostren l'Espadà subterrani, una vesant d'aquestes muntanyes menys coneguda per al públic en general, però molt valuosa.

Cova de l'Oret, Eslida.

L'Espadà subterrani és exploració i molt més, la investigació de les coves i avencs, tal com ho va concebre E.A. Martel a finals del segle XIX, el pare de l'espeleologia moderna, és la de les cavitats com laboratoris científics. Aquestes poden representar autèntics llibres de la història geològica de la terra, són ecosistemes únics on viu fauna endèmica molt especialitzada, són aqüífers que emmagatzemen grans quantitats d'aigua i també són excel·lents càpsules del temps on en els seus sediments, parets o sostres poden retindre millor que en la superfície restes dels avantpassats que habitaren aquestes muntanyes. L'Espadà subterrani és allò que ja es coneix, que generacions d'espeleòlegs han explorat i documentat, però també és allò que encara resta per explorar, per investigar. Molts secrets encara guarden aquestes roques, i com escriu Mn. Jacint Verdaguer:

És sols lo començament,

lo que prenies per terme.

L’Univers és infinit,

pertot acaba i comença,

i ençà i enllà i amunt i avall

la immensitat es oberta

i a on tu veus lo desert

eixams de mons formiguejen.

Pas d'accés a la sala Bernardo, Sima Posos.

Bibliografía.

Almela Agost, J., (2020a) La Cova de l’Oret (Eslida) una cavidad con espeleotemas excepcionales. Berig núm. 19: Espeleo Club Castelló. pp 3-13.

Almela Agost, J., (2020b) La Cova de la Matilde (Eslida, Castellón). Gota a gota, núm 21: pp. 64-75. Grupo de Espeleología de Villacarrillo, G.E.V. (ed.)

Almela Agost, J., (2021a). La Covatilla (Aín, Castellón), una interesante cavidad en la cabecera del Sistema Subterráneo Aín - Artana. Gota a gota, núm 23: pp. 1-16. Grupo de Espeleología de Villacarrillo, G.E.V. (ed.)

Almela Agost, J. (2021b) El Sistema kárstico Aín - Artana. Berig núm. 20: Espeleo Club Castelló. pp 7-45. 

Almela Agost, L. y Almela Agost, J., (2022). El Riu dels Gours de la Sima Posos (Azuébar, Castellón). Gota a gota, núm 27: 58-68. Grupo de Espeleología de Villacarrillo, G.E.V. (ed.)

Almela Agost, J. (2023a) El sistema kárstico de la Font de la Caritat. Revista Berig núm 21. Espeleo Club Castelló. pp. 23-39.

Almela Agost, J.; Almela Agost, L. (2023b) 10 años de exploraciones en la Sima Posos, Azuébar (2012-2022). Revista Berig núm 21. Espeleo Club Castelló.  pp. 40-93.

Almela Agost, J. (2023c) Aproximación hidrológica de siete manantiales kársticos de la Sierra de Espadán, Castellón. Boletín de la SEDECK, núm. 18. Sociedad Española de Espeleología y Ciencias del Karst. pp. 190-202.

Almela Agost, J., (2024) Dos modelos de geosistemas kársticos en la provincia de Castellón. La Sierra de Espadán y el Maestrat. Gota a gota, núm 31: pp43-64. Grupo de Espeleología de Villacarrillo, G.E.V. (ed.)

Garay Martín, P. (2000) El dominio triásico Espadán-Calderona. Contribución a su conocimiento geológico e hidrogeológico. Tesis doctoral. Universitat de València, Departament de Geologia. 754 p.

CUEVA DE LOS SAPOS (ALCUDÍA DE VEO)

La cueva de los Sapos fue localizada y explorada allá por el año 1987 por miembros del GESAP, quienes dedicaron varias jornadas a la desobstrucción de un paso en su zona final, pudiendo superarlo y explorando tras este unos 20 metros de recorrido. Un croquis y una pequeña descripción se recogieron en las memorias del grupo ese año presentadas a la Federación Valenciana de Espeleología, junto con la de otras  cavidades del Espadán. Mucho valor tiene para los espeleólogos esta información recogida hace casi cuatro décadas, y de igual modo que esta información esté accesible a todo el colectivo espeleológico, para poder ser consultada y perfeccionada.

Sapo en el interior de la cavidad.

Desde hace un par de años se intentó volver a localizar esta cavidad, y tras tres visitas a la zona se consiguió dar con ella el pasado diciembre, estando el paso desobstruido en 1987 tapado con piedras. En marzo se vuelve a visitar la cavidad, ensanchando este paso y reconociendo toda la cavidad. Finalmente, hace pocos días se ha visitado la cavidad junto con miembros del GESAP, quienes hace 37 años la exploraron por primera vez, con el objetivo de realizar su topografía. 

Boca superior de la cueva.

Su entrada se abre en el valle donde se ubica el despoblado de Jinquer, cabecera del río Veo, a 450 metros del Collado de cuatro caminos y en la base del pico de la Rápita. Uno de los motivos por los que nos costó localizar la cavidad décadas después fue por que ubicaban esta cueva en el término de Matet, estando realmente en el de Alcudía de Veo. 

La cavidad se desarrolla en una estrecha franja de dolomías del Muschelkalk de unos 150 metros de anchura y con un buzamiento hacia el norte que tiende a la verticalidad, que oscila entre 55 y 90º. Esta estrecha franja queda limitada por dos pequeñas barrancadas, la del sur transcurre por el contacto con el gran afloramiento de areniscas de la Rápita, y la barrancada del norte tiene su inicio en el collado de cuatro caminos. Sus dos bocas se abren en el margen derecho de esta segunda barrancada, a unos 3 metros de su cauce. En este punto donde se ubica la cueva, el barranco corta diagonalmente esta franja de dolomías, atravesando tras este un escalón o salto del mismo barranco, que supone el contacto entre las dolomías y un tramo de margas y argilitas. Este corto salto se aprecia bien desde una pronunciada curva de la pista, en el entorno de la fuente del Baladre.

Ubicación de la cueva sobre el mapa geológico. En líneas azules escorrentía superficial del barranco donde se abre la cavidad.

La Cueva de los Sapos presenta dos bocas, una principal, de 5 x 2 metros y otra 3 metros más abajo con 1,5 metros de diámetro y que da paso a un pozo de 4,2 metros. Accediendo por la boca superior, tras un corto escalón descendemos una inclinada rampa con un pequeño resalte alcanzando una zona más amplia que es la base de la boca inferior y que queda iluminada por la luz exterior. La galería continua en inclinada rampa, con una inclinación media de 35º. Tras 10 metros encontramos un resalte de 3 metros, con un gran depósito de cantos angulosos brechificados. Unos metros siguiendo la misma pendiente llegamos al paso desobstruido (cota -20 m.), que continua durante 6 metros con el techo bajo, alcanzando un espacio donde podemos volver a erguir el cuerpo. En este punto encontramos en un lateral otra acumulación de sedimentos similar a anterior y algunas pequeñas estalactitas en el techo. El conducto continua con la misma inclinación durante 10 metros, finalizando bruscamente en la cota -30,1 metros.

Tramo final de la cueva.

El recorrido real de la cueva es de 56 metros, 42  en planta y desnivel de -30,1 metros.

Resalte de 3 metros, con una potente capa de relleno sedimentario en la parte izquierda.

Se trata de una sola galería de carácter descendente con una inclinación general de 35º. Sus secciones son circulares o elípticas, con anchuras que oscilan entre 5 y 1,5 metros, y alturas entre 3 y 0,6 metros. Sus secciones freáticas, junto con su contexto geológico, nos indican una génesis como sumidero de la pequeña barrancada inmediata, de la que por cota esta 4 metros por debajo de la boca superior. Este conducto, con un recorrido lineal de 37 metros, transcurre perpendicular al buzamiento, es decir, dirección aproximada este-oeste, condicionada por esta franja de dolomías. 

Tramo más amplio que forma la base del pozo de 4,2 metros, debajo de la boca inferior.

Vista de las dos entradas de la cavidad.

Sobre los diferentes depósitos de sedimentos, llama la atención su composición casi exclusiva de materiales calcáreos, estando casi ausentes las areniscas, tan típicos de las cavidades del Espadán, que se ubican inmediatas a extensos afloramientos de arenisca. Además estos son cantos angulosos, no redondeados, de tamaño centimétrico. Este tipo de sedimento podría indicar que la cuenca de captación de la cavidad sería el afloramiento ubicado al norte, formado por dolomías, margas y yesos, y no el del sur, que forma toda la umbría de la Rápita. Asimismo, el emplazamiento de estos depósitos testigos indica una fase de relleno y otra de reactivación, con vaciado parcial. En comparación con otras cavidades del Espadán de tipo sumidero fósil, donde se pueden ubicar varias decenas de metros sobre el cauce de un barranco próximo, su elevación sobre el cauce de esta barrancada es casi nula. Podría tratarse de un paleokarst más "reciente".

Diferentes rellenos sedimentarios.

Emplazamiento de la cavidad sobre mapa topográfico, con los dos barrancos que rodean la franja dolomítica con estratificación muy inclinada

Otros aspectos curiosos sobre la cavidad hacen referencia a los vestigios humanos. En primer lugar el nombre de la cavidad es debido a que en las primeras exploraciones hallaron sapos en su boca, por lo que su topónimo tradicional, en caso de que tuviera, se desconoce. En estas primeras exploraciones se encontraron restos bélicos de la pasada Guerra Civil. Además a lo largo de todo su recorrido encontramos algunos muros de piedras, anteriores a las visitas de GESAP, incluso en la parte final de la cueva. A lo largo de la cueva, especialmente en la base del resalte de 3 metros y en su parte final encontramos algunas esferas de arenisca que están trabajadas manualmente, presentando un diámetro de unos 15 centímetros. Algunas tiene algunas pastes rotas. Concretamente hallamos dos en la cota -24 metros, por encima del depósito sedimentario que se encuentran recubiertas por una capa de concreción. Por su ubicación, alguien las trajo hasta allí. En cambio otras sería más probable que las tiraran desde la entrada.

Esferas de arenisca concrecionadas, en la cota -24 m.

Esfera de arenisca ubicada en la zona de la boca superior.

Desconocemos el uso de la cavidad por el ser humano, pero nos parece probable su relación con la minería, a pesar de no verse claramente marcas de picado ni extracción de roca. Inmediata a la boca inferior si encontramos una acumulación de piedras que parece que se deba a la extracción de piedras de la cueva. En diferentes prospecciones por la loma donde se ubica la cueva, se encontraron algunas catas, alguna de ellas con pequeñas manchas de minerales de azurita y malaquita. Parece una minería más antigua, al menos del siglo XIX por el tipo de marcas de picado. Las esferas de arenisca no creemos que estén relacionadas con estas posibles labores mineras. 

Pequeña cata ubicada 200 metros al este de la cueva, con distintos minerales.

En conclusión, nos encontramos ante una cavidad curiosa. Desde el punto de vista hidrológico, como sumidero fósil, presenta unas dimensiones con secciones de relativa importancia aunque el conducto sea corto. Su emplazamiento, al igual que otras muchas cavidades del Espadán resulta una tónica habitual, aunque sus sedimentos resultan algo peculiares, señalando una zona de captación diferente a lo habitual. Más intriga nos tienen sus esferas de arenisca, cuestión todavía por resolver, al igual que las prospecciones mineras por la zona. 

Agradezco a Paco Muñoz sus anotaciones y recuerdos narrados sobre los trabajos en la cavidad en 1987, que pese al tiempo acontecido, las considero de gran valor. Asimismo a algunas de las las fotografías, cedidas por Paco Mas.