lunes, 30 de junio de 2025

GEOMORFOLOGÍA Y CAVIDADES DEL MACIZO DE PENYAGOLOSA

Hace pocos dias se publicó en la revista Gota a Gota un nuevo trabajo sobre las cavidades del macizo de Penyagolosa y la geomorfología de estas emblemáticas montañas. La geomormofología ejerce influencia sobre las cavidades que encontramos y estan en relación con la evolución del macizo en los ultimos millones de años, especialmente durante el Cuaternario, momento de formación de la mayoria de las cuevas y simas, y también de la red fluvial que encontramos en la actualidad. A pesar de no ser un lugar destacado en cuanto a cavidades, si que ha existido un trabajo espeleológico más o menos constante en la zona durante las útimas seis décadas, que ha permitido catalogar numerosas cavidades.

Este trabajo pretende ser una primera parte de otros estudios sobre la espeleología en el macizo de Penyagolosa. A continuación insertamos el enlace a la publicación (pincha sobre el título):

GEOMORFOLOGÍA Y CAVIDADES DEL 

MACIZO DE PENYAGOLOSA 

(CASTELLÓN) (1ºPARTE).

lunes, 23 de junio de 2025

GRAND AVEN DU MONT MARCOU (Hérault, França)

 

El cap de setmana passat, 14 i 15 de juny, vaig tenir el privilegi de visitar aquesta joia geològica. Tinc que agrair a ESPEMO i a Lydie la seua invitació pera poder visitar aquest indret únic en el mon. Tan sols allí a la Montagne Noire, al departament de l'Hérault, a França, i a Nova Caledònia, al pacífic, hi han mineralitzacions amb aquesta increïble coloració verda.

Luis a la Salle des Vertes (Foto: Lydie Babin).


L’eixida fou organitzada pel club Espemo de Morella, que com sempre va estar molt ben organitzada. Tant divendres com dissabte vam pernoctar al refugi de La Salle, propietat del Speleo Club Béziers. Aquest refugi està situat en un indret salvatge i proper a moltes de les cavitats mes singulars de la Montagne Noire. Allí es solen reunir espeleòlegs de lo mes reputats de tota França, però en aquesta ocasió el vam tindre tot pera nosaltres. Els participants vam ser Biel, Eloi, David, Sandra, Lydie, Vicent, Toni, Andreu, Karen, Marc, Luis Cabedo i Luis Almela.

Foto de grup.


Dissabte pel matí vam quedar en els nostres 3 guies: Jean Paul, Remi i Florence. Després de explicar-nos algunes coses sobre la visita i obsequiar-los amb uns detallets, ens canviem i iniciem l'accés cap a la cavitat. No sense abans fer-nos la foto de grup. Uns 800 m. per una sendera per un bonic bosc, decorat per multitud de flors, com mana la primavera, ens deixa en la boca de l'avenc.

Pou d’entrada (Foto: David Fabregat).


La cavitat presenta una gran boca en forma de dolina protegida per una tanca. Una rampa ens deixa en el primer pou de la cavitat, de 13 m. La cavitat està excavada en dolomies i calcàries, i els esquistos constitueixen la capa impermeable. Resulta curiós la gran quantitat de material al·lòcton arrossegat per l'aigua en els moments en que la cavitat se activa de forma violenta. Destaquen la gran quantitat de pissarres i esquistos de dimensió decimètrica i també molta matèria orgànica que prové de l'exterior. Al pou d'entrada li segueixen varius pous curts de 11, 6, 10 (pou de la pluja) i 10 metres. Baix d'aquest últim pou la cavitat presenta dues possibles continuacions:

-Per una banda podem baixar un pou de 8 m. amb una capçalera estreta que ens durà a la Salle Robert de Joly i el pou du Grand Cédre, de 145 m. de fondària.

-L'altra opció ens fa continuar per una gatera cap a la Reseau des Vertes, lloc on es troben les coloracions verdes degudes al Níquel.

Salle des Vertes.


A la Salle Joly també baixàrem, es tracta d’una sala ampla però sense massa alçada. S'obre a favor d'un pla d'estrat per lo que la seua inclinació segueix el busament dels estrats. Per un racó de la sala corre un xicotet riuet que continua pel meandre que s'obrí en la part inferior de la sala i que du al pou Grand Cédre. Nosaltres no vam arribar al pou. En una galeria lateral ascendent trobem la base dels pous de l'aven de Mont Marcou -2, l'altra boca d'aquesta gruta.

Luis al·lucinant (Foto: Lydie Babin).


Pel que fa a la Reseau des Vertes, esta es troba ben protegida per una reixa. Avancem primer per un meandre estret que en el seu final presenta dos pous de menys de 10 metres que ens deixen en la tenda que hi ha muntada pera la espera dels espeleòlegs. Des d’allà, i després de llavar-nos les botes amb una mànega a pressió, pujarem a veure la salle des Vertes. Es tracta d'un conducte vertical per on pujarem amb l'ajuda d'unes escales metàl·liques.

Detall de les coloracions del espeleotemes.


A dalt, el Níquel ho acoloreix tot de verd a la salle des Vertes. La saleta no fa mes de 3 x 2 m., situada a mode de balcó o repissa dins d'un conducte vertical, però on ha fluid el Níquel dissolt en l'aigua i a donat màgia a aquesta capella sixtina francesa. Les excèntriques adornen les parets, i tot presenta la característica coloració verda, en alguns llocs mes intensa encara. Després de tres anys d’espera, per fi podem gaudir d'un lloc mític dins del mon de l'espeleologia. Es un moment d'èxtasi que immortalitzem amb la nostra càmera.

Lydie en la Salle des Vertes.


La feina de conservació que fan des de l'associació Mont Marcou des de l'any 2002 es essencial pera la seua conservació. Un exemple a seguir. Actualment tan sols 48 persones a l'any poden visitar aquesta joia. Esta mesura unida a la neteja de tots els visitants, tenint que llevar-se els monos i netejar-se les botes, fan que la sala verda es conserve en un estat increïble.

Sopar de germanor en el refugi de La Salle.


Però no tot va ser sota terra... també hi va haver desorientacions nocturnes per arribar a un refugi amb una essència molt especial, punxades de rodes ressuscitades, el trail passant a peu de casa amb avituallament fantasma, i un magnífic sopar de germanor. Tot açò, no seria possible si no fora per l'equip d’Espemo, de grans persones sempre disposades a ajudar per organitzar events inoblidables.


Vídeo muntat per Lydie:

 https://www.instagram.com/reel/DLKuhV-tIJz/?igsh=bWJ2YXVjMnlsd21i

miércoles, 18 de junio de 2025

AVENC DE LES ROQUES DE BENITO (LLUCENA)

Aquest Avenc és sitúa molt aprop de la població, al nordoest, en la zona coneguda com Roques de Benito i pocs metres per dalt de la carretera que va al mas d'en Llorens i el naixement del Riu Llucena.

Pou d'entrada.

La boca s'obri en una xicoteta repissa o cingla entre dos petits cingles que dominen el marge dret de la vall que forma el Riu Llucena. Es desenvolupa en calcàries del Triàsic mitjà, i aprop d'un aflorament d'algeps, també Triàsic. La seua boca te unes dimensions de 2,0 d'alt per 1,6 metres d'amplada, oberta al peu del cingle. Aquesta dona pas a un pou de 15,5 metres (14 metres de desnivell). El pou està instal·lat amb parabolts amb diferents víes de baixada. Aquesta baixada als 4 metres toca una colada que ens acomapanya la resta del descens. La base queda formada per una estança de 9 x 5,5 metres, amb el pis plà.

Colada de la part sud de la sala que forma el pou d'entrada.

Topografía de la cavitat actualitzada.

En l'extrem oest de la sala hi ha un altra colada més menuda, i en la part est, trobem una curta rampa que ens porta a la capçalera del segon pou, de 9 metres de desnivell. Aquest també presenta dimensions còmodes formant una estança de 4 x 2,5 metres. Ací trobem la cota de màxim desnivell de l'avenc, de -24,3 metres. En aquesta zona hi ha un tram ascendent per una colada que acaba tancant al 3 metres, en la cota -21,3 metres.

Mapa geológic de l'entorn de la cavitat, en un extens aflorament Triàsic.

Respecte a la gènesi, la cavitat és del tipus engolidor fósil sense continuitat a la seua base, format en una fase inicial sense comunicació a l'exterior i degut a filtracións en una zona més externa (epikarst), on uns metres més avall de la superficie es concentren les filtracions i generen el pou. Aquest tipus de cavitat apareix amb relativa frequència per  les comarques castellonenques, havent-se catalogat més d'un centenar. En una fase posterior degut a l'erosió la cavitat quedaria oberta a l'exterior, mig penjat en aquest xicotet cingle on s'ubica. Testimoni d'una fase de fosilització son les colades que hi han, on destaca la que trobem al descens del pou. Els estrats on s'obri la cavitat capbussen cap al nordoest, amb una inclinació d'entre 30 i 40 graus, aspecte molt visible en els dos pous. El desnivell de la cavitat possiblement vinga marcat per la litologia, on més avall dels estrats on és desenvolupa, amb un espesor al voltant dels 40 cm., hi han uns altres menys competens amb un espesor al voltant d'1 cm., tal com s'aprècia a la carretera que passa per baix. 


Boca de la cavitat

Dolomies Triàsiques amb un espesor molt menut, ubicades 40 metres per baix de la cavitat.

El recorregut de la cavitat és de 42 metres, amb un recorregut en planta de 18 metres. Aquesta cavitat és coneguda d'antic, on hi havía una topografía de l'any 1984 feta per membres de l'ARS del CEC, i recentment l'hem actualitzada, presentant alguns detalls sobre aquest avenc.

miércoles, 4 de junio de 2025

CUEVA LA CASICA HILARIO (MOSQUERUELA)

En el curso alto del Riu Montlleó, en el tramo que hace de linde de las provincias de Castellón y Teruel encontramos la Cova Negra y unos 150 metros río arriba y en su margen izquierdo encontramos otra cavidad de medianas dimensiones, ya conocida de antiguo y de la que actualmente no conocemos su topónimo, por lo que la nombramos provisionalmente Cueva la Casica Hilario. Enfrente de esta cueva localizamos otra que también nombramos provisionalmente como Cova Negra-2. Se trata de conductos de drenaje  fósiles emplazados entre 10 y 20 metros sobre el lecho actual del río. En el caso de la Cova Negra, presenta un nivel inferior que sí que se puede activar tras intensas precipitaciones, aunque por un periodo corto, por lo que entendemos que abarcará una pequeña zona de influencia. En la Cova Negra-2, emplazada prácticamente en la misma cota que la anterior también es posible que se active por un espacio tiempo, testimoniando su conexión con un nivel de circulación semiactivo de escasa importancia. 

Boca de la cavidad

Riu Montlleó a su paso por la zona.

Sobre la Cueva la Casica Hilario, se eleva unos 7 metros sobre el lecho del Montlleó, más baja que las otras dos cuevas de la parte de Vistabella (margen derecho). Presenta una boca amplia y bien visible desde el río, de 8 metros de ancho por 4,5 de alto. En esta zona los estratos buzan hacia el suroeste, con una inclinación de 23º.

Colada en el interior de la sala principal.

Tiene un amplio porche de entrada donde a los 8 metros existe un resalte de 2,5 metros que nos sitúa en un laminador en alto. En este resalte, entre la cota +1 y +4 metros sobre el nivel de la boca, encontramos diferentes restos de terrazas de niveles de sedimentos de cantos redondeados de tamaño centimétrico, alternados por otros sedimentos más finos. Estos niveles de cantos no aparecen en la cercana Cova Negra. Ubicados en la parte superior del resalte, tras 7 metros se alcanza la sala principal de la cueva, con unas dimensiones máximas de 20 x 7,5 x 4 metros. El extremo final de la sala finaliza en una pequeña rampa, alcanzando la cota + 5,8 metros, encontrándose los techos y paredes con abundantes formas de disolución. En la sala destacan unas estalagmitas y un gour en su zona central. La cavidad parece que se trata de una surgencia fósil, siendo en general un conducto de buenas dimensiones.

Relleno de sedimentos en la zona de entrada.

Zona de entrada

En recorrido real de la cavidad es de 42 metros, con un recorrido en planta de 39 metros, y un desnivel de +8,3 m. en el punto más elevado de la sala. En esta cavidad  miembros del ARS del CEC se encontraron  material bélico de la pasada Guerra Civil.