lunes, 29 de julio de 2019

CONFERENCIA DE LES COVES DE XIVA DE MORELLA I DELS VOLTANTS


El passat dia 20 de juny de 2019 l’espeleòleg i company Jordi Sebastià i Galí va fer la presentació del seu llibre: «Cavitats i espeleologia als voltants deXiva de Morella» va tenir lloc a la seu del Centre Excursionista de Terrassa.




Es va fer un resum del que s’ha anat treballant i catalogant en terres castellonenques a la comarca de Els Ports, il·lustrant les 149 cavitats reflectides en el llibre, a mes es va explicar amb molt de detall la història de les exploracions durant els anys ’70-’80 del segle XX, que va ser principalment per grups Barcelonins i també darrerament per Ernesto Barrada de ESPEMO com a grup local. Ja al segle XXI hi ha moltes aportacions de companys de l’Espeleo Club Castelló, en que es va fer una tasca ja mes sistematitzada de catalogació capitanejada per Juan Ramos.



També es va aprofitar per fer un parèntesi gastronòmic amb el tast d’una croquellana que va delitar els assistents.

Destacar com a cavitat amb mes desenvolupament i mes ben estudiada al llarg dels anys com la cova del mas de Pau a terme de Castell de Cabres, que ha estat motiu de confusió per un temps degut a les diferents topografies fetes, encara que actualment ha quedat resolt l’assumpte. Així mateix per la seua rellevància es va citar el complex tectònic de la Tossa, que es troba molt a prop de la pedania de Xiva de Morella.










La conferencia va ser un èxit tant pel públic assistent com per l’interès mostrat pels espeleòlegs i curiosos presents, doncs en Terrassa hi ha una gran quantitat de població amb arrels a esta zona estudiada en el llibre de Jordi, que ja porta la 2ª edició de la publicació.
En vam fer ja a aquest blog una publicació sobre aquest llibre el passat any.

viernes, 19 de julio de 2019

COVA DEL MAS D’EN PAU (Castell de Cabres)

La cova del mas d’en Pau és una cavitat ben coneguda, explorada a les darreries de la dècada de 1960 i posteriorment topografiada al 1977 per membres de la SIRE. Hi ha prou cosa publicada sobre la cavitat, principalment en els últims anys, en el blog Camins i coneixença. En diferents entrades es conta amb molt de detall els fets ocorreguts, personatges i cavitats explorades i documentades en les campanyes espeleològiques de la dècada de 1970 per aquest grup.

Recentment nosaltres vam visitar la cavitat. Es tracta d'una interessant fractura tectònica, amb un nivell inferior que en la seua part final mostra moltes concrecions. Per trobar aquest nivell, hi ha algún pas que costa prou d'arribar, cosa que ens va fer forçar diferents passos i trepades que estan menys trepitjades. Revisant aquesta zona, arribem a la capçalera de dos pous que ens permeten veure un nivell inferior, pero no ens atrevim a destrepar. Tampoc trobem cap spit o ancoratge en aquestes capçaleres, ja que la zona deu ser poc visitada. No creiem que siga verge. Aquest nivell inferior es el ja conegut i reflectit en la topografía, però el pis superior no ha estat mai topografíat.

Topografía amb les "noves" galeries 
Un dels objectius d'aquesta nota es presentar un croquis d'aquesta zona afegit a la topo original, que no es representa en la topo de l'any 77. Ara, amb aquesta nova vía, animem a quí visite aquesta emblemàtica cova, que si li ve de gust, realitze aquesta vía baixant el pou que conecta en la base de la fractura. 

miércoles, 10 de julio de 2019

Travesía del Sistema del Alba (Valle de Benasque, Pirineo de Huesca)

 
Luis junto a una pared de mármol (Foto: Zoraida Conejos).

Un repentino cambio de planes a última hora nos impidió de nuevo descender a la Grallera de Guara. Y para algunos de nosotros ya van 2 intentos fallidos.
Nos adaptamos al nuevo plan, no sin pena por dejar pasar la ocasión de visitar la Grallera de Guara. Así pusimos rumbo a Benasque para acometer la clásica travesía al Sistema del Alba. En esta ocasión realizaríamos la travesía por la sala Noel Llopis Lladó, la segunda en orden de apertura.

 
Galería de “les Angunies” con sus clásicos mármoles.

Casualmente del grupo de cinco que éramos: Sarai y Vicente de la UEC Tortosa, Víctor del Espeleo Club Tortosa, y Zoraida y Luis del Espeleo Club Castelló; 3 de nosotros ya conocíamos la travesía. Hacia 5 años la realizaron Sarai y Vicente junto con sus compañeros de la UEC Tortosa: https://barrancs.uectortosa.cat/2014/07/travessa-de-lalba.html
Y Luis repetía también travesía 10 años menos 3 días después: http://cavitats-subterranies.blogspot.com/2009/09/sistema-del-alba-benasque.html?m=1

 
Acceso a la cavidad.

Para Víctor era la primera travesía pirenaica, y cargando un petate amigo aguanto como uno más. Para Zoraida también era la primera travesía en Pirineos y la primera mujer del Espeleo Club Castelló que realiza la travesía del Alba. El amigo Gila estuvo con nosotros pero no pudo entrar debido a un lesión de importancia.
Así, tras preparar el equipo emprendimos la marcha de aproximación de casi 600 m. de desnivel positivo.

 
Zoraida llegando al ibón de Alba.

Ya bien comidos, a las 3 de la tarde entramos en cavidad por el bujerín del Alba. Enseguida encontramos el primer pozo, de 32 m. A continuación un meandro nos lleva a la siguiente vertical, de 16 m. Tras esta llegamos a la porqueriza, antaño paso inundado con un nivel de agua que superaba la cintura. Ahora han re-excavado en suelo del meandro y tan solo nos mojamos los pies. Un pozo de 56 m., pero fraccionado y que puede descenderse en doble con 2 cuerdas de 40 m., nos deja en la galería activa.

 
Galería activa bajo el pozo de 56 m. (Foto: Vicente Barraquet).

Llegamos al rio. En este tramo la travesía discurre por una ancha galería repleta de material clástico de gran tamaño. Es curioso observar grandes bloques de granito. Se río va descendiendo formando cascadas y pequeños saltos. Es este tramo se forman algunas cascadas muy vistosas, dos de ellas las descendemos rapelando por su lateral derecho. Es uno de los lugares para recordar de este sistema.

Sarai descendiendo junto a una cascada (Foto: Vicente Barraquet).

Más adelante abandonamos el activo y nos introducimos en una galería fósil. Aquí aprovechamos para pegar bocado y quitarse los neoprenos los compañeros que lo llevaban. Porque Vicente y Luis optamos por entrar sin neopreno, ya que teóricamente tan solo teníamos que mojarnos en la Porqueriza; pero eso era antaño, ahora se puede acometer la travesía sin neopreno.

 
Galería de les Piques (Foto: Vicente Barraquet).

La galería fósil y descendente llamada "la escala fosca" nos llevara a la sala Maldita. Aquí es donde se divide la travesía clásica que pasa por la sala Roja, de la travesía que nosotros vamos a realizar que pasa por la sala Noel Llopis Lladó. Abandonamos la sala por su extremo NE por unos pasos estrechos y pronto llegamos a la galería desfondada, donde superamos unos largos y atléticos pasamanos. Al final de ellos un pozo de 14 m. nos deja en la galería de les piques. Esta galería es preciosa, adornada con múltiples gours, pero es una zona con mucha humedad. La galería termina en un pozo de 39 m. equipado con un rapel guiado. En su base existe una amplia sala con el suelo cubierto por el agua en gran parte de su superficie. Aquí paramos a comer.

 
Base del pozo de 39 m. (Foto: Vicente Barraquet).

La continuación es por una rampa con gours que desemboca en un pozo de 16 m., en cuya base entramos en la galería de las pisolitas. Esta también es muy bella. En ella caminaremos en varias ocasiones por dentro del agua, pero tan solo nos mojaremos los pies. En algún rincón de la galería encontramos grandes cristales blancos de extraordinaria belleza. La galería desemboca en la sala Noel Llopis Lladó por medio de un rapel guiado de 27 m. Este rapel es más espectacular que el anterior guiado de 39 m., ya que cruzamos gran parte de la sala.

 
Galería tras dejar atrás la sala Leonor.

El siguiente tramo de la travesía nos lleva por medio de un seguido de pozos de 27, 14, 2 y 4 m. y junto al activo hacia unos remontes y algunas rampas de barro que nos dejaran en un balcón de la sala Leonor. En esta sala existe otro de los rincones más especiales y sobrecogedores de toda la travesía: se trata de la cascada de 60 m. que cae por un lateral de esta alta sala.


Meandro esculpido con golpes de gubia sobre mármol.

La continuación hacia la cueva del Alba la haremos por un pozo de una treintena de metros y varias cómodas repisas. En su base entramos en la última zona de la travesía. Nos restaran unas 2 h. o 2 h. 30 m. hasta el exterior, pero este horario depende mucho del grupo. Como zonas equipadas tan sólo restan algunos cortos resaltes y unos pasamanos.

 
Galería de “les Angunies”

Pero este último tramo se puede hacer muy duro, pues los resaltes tanto ascendentes como descendentes, los pasos estrechos y el terreno inestable dificultan el avance. Pero encontramos, para mi gusto personal, la zona más bella del recorrido: las bonitas vetas que forma el mármol en las paredes del meandro dan un toque especial y característico a este sector de la cavidad. Pero acercándonos al exterior vuelven a aparecer algunos pasos físicos que si vamos mermados no nos harán disfrutar lo más mínimo, por algo este tramo se llama la "galería de les Angunies".
Tras 9 horas de travesía, a las 12 de la noche alcanzamos el exterior. Cansados y a la vez satisfechos. Ahora nos espera una buena cena y un descanso.

 
Foto de grupo a la salida de la travesía.

sábado, 6 de julio de 2019

Espelunga de Napazal (Massis de Bernera)


Equip de l’Espeleo Club Castelló.

Passat l’hivern i pera anar posant-se les piles pera la campanya d’estiu, es reprenen les feines al Massís de Bernera. En aquesta ocasió es realitza una entrada a l’espelunga de Napazal.
Durant la campanya d’estiu de 2018, en una entrada a aquesta cavitat es van descobrir unes zones noves. En aquella ocasió es va deixar la punta d’exploració en un balcó sobre una fractura que continuava tant cap a dalt com cap a baix. Del balcó sortia un pou d’uns 20 m. aproximats i una continuació cap amunt on es tendría que escalar.

 
Galeria principal.

El dissabte 29 de juny fem una entrada en cavitat tres companys de l’Espeleo Club Castelló; col·laboradors de la SIE del CEA que es el club titular de la zona d’exploració. Som Lee, Israel i Luis. La intenció es baixar el pou que queda per explorar, així com revisar altres incògnites, alguna d’elles per desobstruir. Primer ens dirigim a recuperar una corda que es va deixar dalt d’una escalada. Des d’allí anem a la galeria Irene i fins l’estret conducte d’entrada als nous pous. Aquest conducte es ampliat. Darrere es passa per la capçalera del pou de fang que es va explorar l’estiu passat i acaba en cul de sac. Un nou pas que també va ser ampliat dona pas a una saleta on es troba una finestra que també va ser ampliada i que dona pas a una fractura molt alta. Grimpant per la fractura arribem al balco que marcava la punta de l’ultima entrada.

 
Pou de 29 m. explorat en la jornada del 29 de juny.

Allí equipem el pou i el baixem. Resulta tenir 29 m. de fondària. El pou es ample i les seues parets estan recobertes d’un grossa capa d’argila blanca i amb una elevada humitat: lo que anomenem “natillas”. El pou acaba en una sala on hi ha un toll d’aigua. El petit curs actiu es perd per una fissura impenetrable. Així que no mai millor dit “mi gozo en un pozo”. Des equipem el pou agafant mesures topogràfiques. Valorem les possibilitat d’executar una escala.

 
Luis a la base del pou.

Durant l’entrada també va ser forçat un conducte lateral de la galeria Irene pel quan es van avançar uns metres fins una estretor que hi haurà que ampliar. Sortim de la cavitat encara de dia, desprès de 8 hores al interior de l’espelunga de Napazal.

Barranco de Os Lucas.
El diumenge en el camí de tornada a casa vam parar a refrescar-nos i a netejar el material a la vegada que baixàvem un barranc curt però molt estètic. Aquest es troba molt a prop de la carretera que uneix les poblacions de Sabiñanigo i Biescas. Amb tan sols 4 ràpels es pot gaudir d‘un bonic barranc.

 
Al barranco Os Lucas.

lunes, 1 de julio de 2019

L'AQÜÍFER DEL MAESTRAT I L'ESPELEOLOGIA

A continuació presentem un gran tresor amagat baix terra, malgrat no tractar-se d'una cavitat subterrània, es força important des del punt de vista de la hidrologia subterrània.
Extensió de l'aqüífer (Ballesteros, 2016)

Es tracta de l'aqüífer del Maestrat, on podem trobar informació repartida en diferents articles en revistes científiques. Un interessant article sobre l'Aqüífer del Maestrat, és el publicat a la revista Journal of hydrology al 2012, titulat:"Methodological study of submarine groundwater discharge from a karstic aquifer in the Western Mediterranean Sea" del que son autors, Bruno Ballesteros, Miguel Mejias, Carmen Antón-Pacheco, José A. Domínguez, Jordi García, Ester García y Pere Masqué. També trobem navegant per internet altres articles o treballs, principalment del geòlec del IGME, Bruno Ballesteros.
Article del Journal of hydrology

Treball publicat al 2016 per Bruno Ballesteros.

En aquestos estudis és mostra l'extensió de l'aqüífer i els punts de descarrega, situats en la línea de costa, al voltant de la serra d'Irta. Aquest abarca practicament mitja provincia de Castelló. Es tracta d'un aqüífer kàrstic que és desenvolupa en les calcàries del període juràsic, que en les serralades properes a la costa afloren directament, però a mida que anem cap a l'interior, per dalt del juràsic, trobem grans afloraments cretàcics quedant les capes amb aigua a gran profunditat.

Extensió de l'aqüífer amb altres aqüífers més superficials formats en altres capes.
Cap de les surgencies és actualment penetrable, i trobem poques cavitats que poden relacionarse directament amb l'aqüífer, ja que a mida que avancem cap a les muntanyes interiors, l'aigua es troba a molta fondària. Per exemple en el corredor de Santa Magdalena-Alcalà, l'aigua es troba a uns 100 de fondària, en la zona d'Albocàsser-Tirig ja la trobem a 400 metres i als voltants de Ares i Morella queda a uns 500 o 600 metres. Les cavitats que ocupen la zona son modestes, molt poques sobrepassen els 100 metres de desnivell, i la majoria es tracten de formes relictes del karst, abandonades totalment per l'aigua que la va formar. Una de les més grans, com és el cas de la Font del Molinar (Xert), drenen l'aigua d'un aqüífer diferent, concretament el del Turmell.

Cingle de Torre Badum, on es troben les principals surgencies.
Una cavitat propera al mar i la zona de surgencies es l'avenc de les Escutxes (Penyiscola), que a la base del seu pou trobem aigua, mescla entre dolça i salada, on trobem l'haloclina. El busseig d'aquesta zona inundada no va permetre explorar cap galeria horitzontal o continuació subacuàtica d'interés. 

Petita cavitat oberta en un pla d'estrat, relacionada amb una de les surgencies de Torre Badum.
També l'ullal de Miravet (Cabanes) sorgencia temporal, drena part del polje del pla de les Foes, però la gran cantitat d'aigua que expulsa es degut a la seua relació amb un aqüífer més profund. Aixó ho testimonia la Typlatia miravetensis i altres especies d'invertebrats cavernicoles, propies d'aigues profundes, no d'un sistema més superficial alimentat únicament per un polje proper. Aquest es troba a l'extrem sud del territori que abarca aquesta aigua del Maestrat. Un altre cas semblant podría ser l'Ullal de la Marmosa (Sant Joan de Moro), que també és de caràcter temporal i el cabdal que presenta es molt superior a qualsevol surgencia típica que podem trobar per la zona.

Un dels engolidors del mas de Vallterra, en la cota 69 m.s.n.m.
Per citar algún cas més, per la zona de Santa Magdalena, no lluny de la Vall que forma la rambla d'Alcalà, trobem alguna cavitat amb certa fondària, com l'avenc del mas del Marques (-51 m). La seva cota de màxim desnivell encara quedarà a uns 80 metres sobre el nivell base de l'aqüífer del Maestrat. Per aquesta zona també ens atrevim a nombrar algún engolidor ubicat en la base de la Vall, en el mateix llit de la rambla i que entra en activitat en periodes de precipitacions, com es el cas dels del mas de Vallterra. Per la seua cota no quedarà molt lluny del nivell base, aportant les aigües a aquest gegant tan desconegut a nivell espeleològic.