Gouffre de Betxanka (Camou, Francia)

Este mes de agosto, durante la estancia en Zuberoa, además de la travesía de Gouffre Tête Sauvage al Túnel de la Verna en el sistema de la Pierre de Saint-Martin, realizamos algunas actividades más. Una de ellas fue la visita a la famosa Gouffre de Betxanka. Sarai y Vicente de la UEC de Tortosa y Luis del Espeleo club Castelló fuimos los que gozamos esta jornada de deleite.

La catedral.

La sima se sitúa en la pequeña población de Camou, a la que accederemos desde Tardets. La cavidad se abre en una zona de bosque, justo arriba de unos prados de fuerte pendiente que tendremos que subir para alcanzar su boca. La gran boca da paso a un pozo de 53 metros, amplio y que se puede fraccionar en 2 puntos. En la base del pozo ya nos situamos en una gran galería. A partir de aquí todo son volúmenes desmesurados, que es lo que caracteriza a esta cavidad.

 

Sala del gran arco.

Es muy frecuente que los grandes volúmenes subterráneos hayan sufrido un colapso importante, presentado gran cantidad de materiales clásticos, mayormente grandes bloques, que nos dificultan la progresión por las galerías y salas. Pero en el caso de Betxanka no ocurre esto en la práctica totalidad de su recorrido. La mayoría de las grandes salas están bien decoradas por grandes espeleotemas que muestran su gran belleza al espeleólogo. La cavidad tiene mucho recorrido, y básicamente es una sucesión de grandes salas. Algunas más que grandes son gigantescas. Nosotros visitamos la mayor parte de ellas, pero nos dejamos algunas por recorrer. Así tenemos escusa para repetir.

 

Sala de la cascada estalagmitica.

En la base del pozo de entrada tomaremos dirección noroeste por una amplia galería, que se estrecha por momentos y que nos deja en 2 pozos consecutivos de 4 y 25 m. respectivamente. Estos pozos están equipados con escaleras de hierro. Nosotros no obstante para su descenso si que utilizamos nuestras cuerdas, para la subida se puede subir bien por las escaleras. Así llegamos a una gran sala muy decorada y con un pequeño lago al pie de una gran colada. Se trata de la sala de la cascada estalagmitica. En el extremo inferior de la sala se abre un fácil destrepe de unos 5 m. que nos deja en otra gran sala: la sala del gran arco. En esta sala es en la única que está bien representado el fenómeno del colapso, gran parte de la sala está cubierta de grandes bloques. Desde ella accedemos en dirección oeste a la sala más grande de la cavidad; la sala de los embudos gigantes. Esta sala es espectacular por su volumen, y en su parte norte presenta una gran columna y muchas formaciones. Por una terraza se puede aun acceder a una sala más pequeña donde encontramos una gran colada que cubre toda la pared norte.

Pequeña sala situada al extremo noroeste de la sala de los embudos gigantes.

Desandamos el camino hasta la sala del gran arco, y allí descendemos en dirección este para luego remontar hasta una zona con bonitas coladas. Allí nos encontramos con el pozo de Joly, de 35 m. y con escaleras de hierro en su primera mitad. En la base del pozo ascendemos una rampa de más de 50 m. Hay una cuerda fija para subir por ella, pero se puede ascender sin ayuda de la cuerda, en cambio para la bajada es mejor rapelar por la cuerda. Arriba de la rampa llegamos a un balcón. A nuestra izquierda hay una sala de techo más bajo con el suelo cubierto por grandes gours. Pero la continuación es por un resalte de unos 5 m. para el que es opcional poner cuerda o no. Bajamos a la sala de los bloques, pero no nos internaremos en ella, seguiremos pegados a la pared derecha y encontraremos una cuerda fija para bajar un resalte de 4 m. Así llegamos a la galería del mojón, donde existe una curiosa colada gigante rallada y que cae sobre un suelo cubierto de gours secos. Esta formación es el mojón que da nombre a la sala.

 

Sala del mojón, en la formación que da nombre a la sala.

Seguimos y superamos un resalte corto en una zona estrecha para alcanzar la catedral, una galería muy amplia y con suelo estalagmitico llano. Aquí tenemos tres hermosuras que visitar; por una parte a mano derecha y arriba de una rampa tenemos el templo chino, que es un bosque de grandes estalagmitas y columnas. Otra opción es seguir recto y deleitarnos con las grandes formaciones de la catedral. Y por ultimo podemos bajar a la sala del Gour. Para alcanzar esta última, pasaremos por detrás de unos bloques y nos asomaremos a un gran balcón sobre la enorme sala. Pero para descender a ella lo haremos por un lateral buscando una cuerda fija que nos ayuda a salvar un resalte de unos 3 m. Ahora solo nos queda descender una inclinada rampa para alcanzar el hermoso gour que se encuentra bajo una gran colada. Aquí todo es muy grande. Unas últimas fotos y nos volvemos hacia la salida.

 

Sala del Gour.

Poco más de 7 horas hemos invertido en esta visita. Se trata de una cavidad que impresiona por sus volúmenes y que no exige un gran nivel físico, lo más duro es el ascenso del pozo de entrada, de 53 m. Es ideal para una salida de club, de hecho hay varias empresas que explotan la sima.

Travessa: Gouffre Tête Sauvage – Túnel de la Verna

Gran cañon

Una de les activitats realitzades aquest mes d’agost a Zuberoa fou aquesta afamada i clàssica travessa subterrània. A continuació podeu llegir la crònica escrita per Sarai Ramírez:

El divendres 10, ens trobem amb Albeseta a Isaba, que puja amb autobús des de Santa Bàrbara. A la tarda ja comencem a preparar material i organitzar la sortida de l’endemà.

DISSABTE 11 D’AGOST DE 2018

Per fi ha arribat el dia! Ens disposem a realitzar la travessa Tete Sauvage- Verna situada al massís de la Piedra de San Martín, entre Navarra i Saint Engrace (França). Els membres de l’equip som Luis Almela de l’Espeleo Club Castelló i Albert, Vicent i Sarai de la UEC Tortosa.

Boca de la Tête Sauvage

Prèviament hi ha que fer la combinació de vehicles, un es queda al pàrquing de la Verna (atenció! hi ha que deixar-lo abans de les 9h am, ja que sinó et pots creuar amb els busos turístics que pugen a mostrar la Sala Verna i la pista és estreta). Un cop deixem el vehicle, ens toca pujar fins a l’estació d’esquí de la Piedra de San Martín. Des d’allà mateix i resseguint les pistes d’esquí tenim l’inici de l’aproximació que ens deixarà en un preciós lapiaz calcari, on es troba la boca de la Tete Sauvage. La caminada ens va costar uns 45 minuts, amb uns 300 metres de desnivell. Nosaltres vam escollir entrar amb els petos dels neoprens posats, per evitar canviar-nos en arribar a la base dels pous i perdre temps. Personalment va estar molt encertat.

Pous Gouffre Tête Sauvage

Albert a la boca de la Tête Sauvage

La sima té unes pèrtigues metàl•liques que arriben fins -180 m. En entrar trobem un R4, seguit d’un P16, els quals baixem amb les pèrtigues, ja que l’estat és prou acceptable i el pou és estret. Després ens trobem amb el Pozo de la Tortuga de 45m, aquest l’equipem, ja que hi ha que fer un pèndol a meitat pou i les pèrtigues fan un gir horitzontal molt estrany. No vam tenir problemes per recuperar, encara que no les teníem totes amb aquell pèndol. Seguidament trobem un meandre estret que desemboca en un P50, el qual sol té pèrtigues en el seu inici.

Continuant, trobem un R5 i un R3, que també baixem amb pèrtigues. El següent pou, el de Damócles de 25m, també amb pèrtigues, el baixem amb corda, més ràpid i còmode. Més avant un P4, un parell de R2 i un P6, on deixem enrere les pèrtigues.

Continuem amb un P30, P18, P11, P4, P28 regat (però poc), on entre ells hi ha algun tram de meandre no molt ample.

Pous d’entrada de la Tête Sauvage

Per fi arribem a l’últim pou de la sima, el P100, fraccionat amb 5 tirades de 20-25 metres. Aquest pou no és molt còmode en quant a recuperació de les cordes, però tot i així, no vam tenir ningun problema. Hi ha alguns fraccionaments que són cintes velles sobre naturals (es pot evitar el seu ús).

Ens plantem a la base dels pous amb 2h 40 minuts. Tots teníem clar com ens teníem que organitzar per tal d’anar àgils i no passar fred (la temperatura de la cavitat ronda els 4 graus).

Passat uns metres trobem el Respiradero, el pas que ens obliga a dur el peto de neoprè, ja que és un pas de sostre baix amb aigua fins la meitat. Aigua ben fresqueta. Seguidament, creuem un meandre, un P8 i un R6 amb fixe i arribem a la Sala Cosyns (per l’altra banda vindries de la SC3).

Sala Cosyns- Gran Cañón

Aquí ja trobem l’aigua, es tracta de seguir el curs del riu buscant els passos elevats i els passamans que evitaran que ens mullem més del necessari. Tot i que, arriba un punt que et toca posar dintre les marmites i cobreix algo més de la cintura (això per als Torrebrunos).

El riu entre la sala Cosyns i la sala Pierrette

Un cop creuades les marmites arribem a la Sala Pierrette, on trobem l’afluent Max Couderc. Continuem pel curs del riu buscant passos elevats pels blocs i arribem a la Sala Monique de 100 x 30m (última sala de territori espanyol). Seguidament, creuant un llac amb un passamà arribem a la Sala Susse de 280m x 50m, aquí comencem a veure l’immensitat del sistema. També observem formacions al sostre.

Comencen les pujades i baixades pels caos infinits de blocs, no hi ha possibilitat de pèrdua, ja que està tot més que balissat.

El riu a prop de la sala Pierrette

Gran Cañón- Túnel del Viento

El Gran Cañon és preciós, còmode i divertit, allí farem 1,5 km caminant per aigua i arena. A la meitat ens trobem la Gran Barrera, un caos de blocs.

Després de la Gran Barrera ens mullem una mica més, fins arribar a l’E4, l’Embarcadero, on comença la Galería de las Marmitas. Aquí hi ha que vigilar, sobretot depenent de les descripcions que portem, ja que poden dur-nos a confusió. Nosaltres ens vam desubicar una estona per allí. La clau és quan arribes a una bifurcació on hi ha un elèctron penjat en un natural a l’esquerra, hi ha que agafar la corda remuntant. Un poc més endavant també s’agafa la corda remuntant.

Gran cañon. Foto; Vicente Barraquet

Quan vam tornar al camí seguint les marques vam arribar a la Gran Cornisa, un passamà que evita un gran enfonsament amb un llac. Després d’alguns passos arribem al Shunt de la Hidalga, una E5 en fixe que sobrepassa el Pozo de la Hidalga de 25m. Ja estem a la Galería Príncipe Viana, que ens porta al Lago de los Pasamanos que supera el riu de la Piedra. Sinó vols fer servir els passamans i portes neoprè et pots posar a l’aigua per la part esquerra que és la que menys cobreix (per damunt de la cintura). En arribar a Sala Príncipe Viana i el seu caos de blocs, anant per l’esquerra tenim el primer accés al Túnel del Viento. Nosaltres vam optar per entrar pel 1er accés, on deia la descripció que era més ampli i còmode (d’aquella manera clar). Com ja portàvem els neoprens, l’únic que teníem que fer era unflar els flotadors i avant, el vent que fa, genera una corrent a l’aigua que fa la progressió més ràpida, el sostre és baix, tant que algun membre casi volca per tocar amb el casc. En el moment que vam posar la mà a l’aigua vam deixar de sentir-la, l’aigua és gèlida al igual que l’aire que bufa. Recomanable portar guants de neoprè, evites passar un mal rato a les mans.

Cascada en el gran cañon

Túnel del Viento- Sala de la Verna

Això casi està fet- el que pensàvem en passar la zona aquàtica. Pos no! Allí estaríem ala meitat de la travessa, ara quedava la part més física i pesada, caminar i caminar sobre blocs infinits. Òbviament ens vam treure el neoprè i vam parar a menjar, que ja feia 6h i 20 minuts que anàvem en marxa. Al treure’ns el neoprè vam pensar que posar-nos el mono exterior mullat era tonteria i vam sortir amb els monos interiors i alguns amb l’impermeable al damunt. No és molt recomanable, però també he de dir que de fred no en passes perquè estàs contínuament pujant i baixant.

El metro

Un cop a la Sala Navarra de 220m x 50m passem a la Sala Lepineux, en aquesta hi ha algunes restes de l’accident de Marcel Loubens al 1952. D’allí és succeeixen la Sala Casteret, la Sala Loubens i tornem a trobar el riu a la Galeria del Metro amb prou formacions. Aquí portàvem 9h i 30 minuts. Per una d’aquestes sales, no recordo el nom, ens vam trobar un grup d’espeleòlegs que havíem baixat per la C50 de la Contienda. També remarcar que ens vam perdre un bon rato per una de les sales caòtiques, es pot dir que li vam donar una volta completa duplicant els desnivells.

Sarai en una terrassa en El metro

Després ja trobem sales algo més còmodes de progressar, Sala Queffelec, Sala Adelie i Sala Chevalier (molt bonica). Ara ja ens quedava poc per la gegant, la Verna. En tornar cap al riu pots escollir superar-lo per dalt amb uns passamans que t’acaben d’arreglar o baixar  què és molt més fàcil i ràpid, donat que el nivell de l’aigua era baix. L’últim pas, anomenat el Tobogán, que és un R4, és una gran p***, no hi ha corda, peus, mans… sort que estava l’esquena d’Albert! Una cordeta allà no hagués estat de menys.

Per fi la gran Sala Verna! Tot i que, no es pot veure cap de les parets que l’envolten, és la foscor absoluta dins un buit molt profund. Per gaudir-la casi és millor fer l’entrada turística, ja que llavors encenen els focus que hi ha repartits per la sala. D’aquí a la sortida sol ens separava el Túnel de la Verna o EDF i obrir la porta. Atenció quan obrim la porta, ja que hi ha molta corrent d’aire i s’obri a lo grande.

Acabem l’activitat a les 00:40h AM, amb un total de 12h d’activitat.

En la sala Verna

Com a opinió personal, tot ens va anar molt bé, perquè som un grup que ens coneixem i en tot moment sabíem que havíem de fer, sobretot als pous. Cadascú tenia una tasca. Pel que fa a la travessa destacar la seva immensitat i duresa, sobretot passat el Túnel del Viento, exigeix una bona forma física i molta paciència quan veus els captafaros allà a fer la mà! Molt contenta d’haver-la pogut fer amb vosaltres, ara a preparar la següent.

Sarai

Campanya Bernera 2018

 

El pou Mir, amb els seus 75 m. de vertical, a sigut la perla de la campanya.

El Meyodia Team al complet.

Un any mes hem estat de campanya al massís de Bernera. En aquesta ocasió hem fet 3 entrades a cavitats de la zona de Napazal i com a plat fort una permanència de 4 dies dintre del sistema de la Peña del Meyodia. Hem participat els 6 components del Meyodia Team: Josep Colomo, Francesc Subiranas i Jordi Codina de la SIE de Barcelona; Edu Mir del CE8 de l Mas de las Matas; i els germans Jesús i Luis Almela del ECC de Castelló. També ens han ajudat en l’atac de juny: Cristina Piqueras del CE8 i Cristina Gallén del ECC.

23 i 24 DE JUNY

També com a preparatiu de la campanya el cap de setmana del 23 i 24 de juny vam fer un nou atac al Pozo la Chelera. Dissabte vam pujar a Chelera: Edu, Cristina Piqueras i Luis. Però malgrat les fortes nevades caigudes aquest hivern no vam poder entrar mes que uns 10 m. La boca tenia un bon paquet de neu i el ancoratges utilitzats durant el passat hivern estaven tapats de neu. Vam activar el “plan B” i van re-explorar el pozo Gran Napazal. Vam tenir que re-equipar quasi per complert la cavitat. Vam baixar uns 50 - 60 m. i no vam poder continuar el descens perquè xorrava molta aigua. Però vam fer una primera toma de contacte. El dia següent Luis i Cristina Gallén vam desinstal·lar el pou.

 

Edu al pozo Gran Napazal.

29 DE JULIOL

Luis i Jesús Almela entrem al pozo la Chelera de Napazal sobre les 11,30 h. En l'entrada hi havia molta menys neu que en la visita efectuada fa 5 setmanes. Encara així trobem algunes dificultats per instal·lar, estant casi tots els ancoratges de la instal·lació de setembre de 2017 tapats per la neu i el gel. Un cop baix dels pous d'entrada, i després del meandre estret, comencem topografiant el ramal esquerre, que finalitza en la base d'un pou de 22 metres, que quedarà aproximadament a uns 50 metres de l'exterior. Aquest es un altre possible accés a la cavitat, ja que en superfície hi han les cavitats SIE13 i SIE14.

 

Pou de 18 que va quedar pendent de baixar el novembre passat.

Seguidament baixem el pou de 18 metres, que va quedar pendent d'explorar al novembre de la campanya passada. Després d'aquest, una estretor de 3 metres ens condueix a un altre pou de 8 metres. I aquest després d'uns metres ens porta a un últim pou de 22 metres, que ens porta a la zona ja coneguda, on un meandre estret ens va barrar el pas al novembre passat. En aquest punt estem desobstruint durant un hora, fins que la bateria del taladre s'acaba. Deixem material de desobstrucció i eixim de la cavitat sobre les 8,15. Hem estat unes 8 h 45 m.

 

Jesús equipant el pou de 8 m. a la via nova.

30 DE JULIOL

Hui, els mateixos exploradors, entrem a l’Espelunga de Napazal amb la finalitat de revisar la punta de la galeria Irene, descoberta al 2001. Aquest conducte finalitza per una banda en l'escalada de la merda blanca; i per l'altra amb una gatera “força evident” on pareix que continua la galeria principal. Nosaltres revisem la gatera, on es nota que ja han fet treballs de desobstrucció. Nosaltres la passem i desobstruïm un pas que hi ha darrere durant un hora. Després de superar-la avancen 10 metres per un laminador ample i de sostre baix, que torna a tancar, aquest cop totalment roblit de sediment. Ens centrem en aquest punt durant 3 hores, fins que desistim i anem a revisar un altre interrogant que estava a l'esquerra de la galeria Irene, uns 50 metres abans d'arribar a la punta.

 

Sala a l'inici de la galeria Irene.

Aquest bufa aire i als pocs metres d’avançar comprovem que no ha estat xafat. Explorem un pou de 10 metres, amb molt de fang a les seues parets i que acaba en cul de sac. En la capçalera del pou una gatera ens porta a una saleta, i després de superar una altra gatera penjada arribem a un sector més ampli on deixem un pou de 10 metres i una galeria penjada pendent d'explorar. En aquesta zona ens trobem el crani d'una mostela i en el sediment de les parets petits mol·luscos. També prop d'aquest punt hi han ossos d'algun animalet, que molt probablement ha arribat fins ací mitjançant els pous de la plataforma superior.

Eixim de la cavitat després de 8,15 hores. Durant aquesta entrada deixem en la galeria Irene durant unes 4 hores un termòmetre Datalogger RC-5, que ens indica una temperatura constant de 4,4ºC.

 

Crani d’una mostela trobat a l’Espelunga de Napazal.

De tornada cap a Lizara revisem un forat trobat fa anys per l'Edu Ruiz. El forat està tapat en rames pel pastor de la zona, no hi ha corrent d'aire ni pareix que hi haja continuïtat mes enllà d'un metre, on s'aprecia l'esquelet d'una cabra o ovella.

31 DE JULIOL

Tornem al pozo la Chelera, amb el taladre carregat per tal de seguir desobstruint el pas final. Amb la cavitat instal·lada arribem a punta en uns 40 minuts. Després d'unes tres hores picant en cunyes i taladre aconseguim passar un primer passet i eixamplar un altre pas més limitant. Aquest 2on pas pot ser superat per Luis, i comprova que el meandre continua uns metres acabant en un pou més ample, d’uns 15 metres, que no es baixa. Després eixim de la cavitat desinstal·lant, desmuntant les cordes de la via nova, ja que no es la més directa i per a propers atacs a la cavitat anirem per la via primitiva. En la capçalera del pou de 18 metres deixem un meandre ascendent per explorar per on baixa aigua en períodes més humits, i que segurament vindrà d'alguna filtració exterior propera. La visita a la cavitat es de 7 hores.

 

Rampa de gel on es va registrar la temperatura d’1ºC.

Entre els dies 29 i 31 de juliol deixem en l'interior de la cavitat un termòmetre Datalogger RC-5, a uns 5 metres de la gran massa de neu i gel que hi ha a la base dels pous d'entrada (cota -70 metres). Aquest indica una temperatura constant de 1,0 º.

En total, durant aquestos tres dies primers de la campanya es topografíen 149 metres, dels quals 101 metres son del pozo la Chelera i 48 metres de l’espelunga de Napazal, deixant dos punts d'exploració oberts.

1 D’AGOST

El dia 1 d’agost ens vam ajuntar els 6 components del Meyodia team. Jesús es va acomiadar de nosaltres. Edu, Colomo, Subi, Codina i Luis vam entrar al sistema per estar 4 dies dins. En la primera jornada vam entrar fins el 2on bivac carregats amb menjar, corda, gas, ancoratges i demes objectes necessaris per explorar i per fer mes suportable la nostra presencia en cavitat. En 5 h 15 m. estàvem al bivac 2.

Ens mudem de bivac !!!

Una vegada arribats al bivac 2, vam procedir a desmuntar-lo i canviar-lo d’ubicació a la vegada que el vam ampliar. Pues abans tenia capacitat pera 4 espeleòlegs i ara en poden cabre fins a 6. El bivac tan sols s’ha mogut un centenar de metres, així hem pogut conservar el lavabo al mateix lloc, per reduir el nostre impacte en la cavitat.

2 D’AGOST

Les excèntriques decoren el meandre de los peques.

El dia 2 d’agost fem el primer atac a les puntes del meandre de los peques. Pugem els 5 junts fins a la finestra que dona pas al meandre de los peques. Allí ens dividim en 2 grups:

-Colomo i Codina pujaran meandre actiu amunt cap al sifó de la Melva per fer una escalada i revisar un ramal estret que resta per explorar.

-Subi, Edu i Luis aniran a explorar un pouet que marcava el final riu avall del meandre de los peques, però per un ramal fòssil.

 

Meandre de los peques avall; noves descobertes al 2018.

Colomo i Codina van efectuar l’escalada que va quedar a mitges l’any passat. L’escalada es en una falla i a dalt queda tancada. Desprès van explorar un ramal esquerre que no es va mirar el any anterior. Van avançar uns 90 m. per un estret meandre amb aigua, allí el meandre es dividia en 2. El ramal dret es feia molt estret i es van topografiar uns 20 m. Mentre que el esquerre recorre uns 25 m. i arriba a la base d’una vertical de 16 m. que queda pendent d’escalar i com a punta mes important del sector. Aquesta punta esta a prop del pozo la Chelera i també pren direcció cap a l’espelunga de Napazal. Ara be, van eixir ben mullats del meandre. En total van topografiar 130 m. nous.

 

El meandre presenta el piso i les parets blanques i polides, i amb empremtes de corrent.

El altre grup van equipar el pouet de 7 m. i vam explorar el meandre que s’obre a continuació. Primer estava excavat en gresos, però mes endavant el sostre i les parets mostraven la calcarea per donar pas a un meandre excavat totalment en calcarea blanca. Mes avant tornaven a aparèixer els gresos al piso i a la part baixa del meandre. Este material es molt fràgil i hi ha que avançar amb precaució de que no es trenquen les rapisses. Així arribem a un seguit de 3 pouets de 8, 10 i 8. Sent aquest últim el mes bonic. Desprès un diàclasi recte i descendent ens porta fins la capçalera de quelcom molt gran. Amb el mètode de la pedra li calculen uns 40 m. però se sent un fort eco, pel que pareix que baix hi ha un volum important. Deixem el pou per instal·lar pera el proper dia. Avui ja hem explorat i topografiat 460 m. en aquest meandre. Ens ajuntem els 2 grups i tornem al bivac desprès de 12 h 30 min d’activitat.

 

Delicades formacions a la capçalera del pou que deixem pera el dia següent.

3 D’AGOST

 

Meandre Fisse, descobert al 2016.

El dia 3 d’agost anem tots junts fins la capçalera del pou que vam deixar per baixar. Explorem el pou Mir, que resulta ser de 75 m. de fondària i 9,5 m. de diàmetre. Un regal que ens ha fet la cavitat. Es una meravella de pou, amb les parets completament polides i formant un cilindre perfecte, si be la primera part es mes estreta, però de seguida s’obri al buit. Baix del pouarro trobem un meandre mes ample que el que precedia el pou Mir. El meandre es veu interromput per un pou de 15 m.

Baix del pou Mir trobem un meandre mes ample i força treballat.

 

Delicat espeleotema que sembla un cérvol.

Per desgracia baix del pou de 15 m. trobem unes cordes; i de seguida ens adonem que estem baix de les cascades de l’assecador: hem curtcircuitat. En total hem explorat uns 300 m. nous incloent el pou Mir. Tornem al bivac per on hem vingut, però de camí encara entrem a revisar el ramal actiu del meandre Fisse aigües amunt. Pensem que aquest ramal vindrà de la pèrdua del meandre de los peques, just baix de la primera cascada escalada l’any passat. Avancem uns 120 m. fins una cascada de 5 m. que deixem per escalar pera l’any vinent. Arribem al bivac desprès de 12 h. d’activitat.

 

Cascada en el meandre Fisse amunt.

4 D’AGOST

El dia 4 eixim del sistema traient tot el fem generat. En unes 4 h 30 min. surt el primer per la boca del pozo alto de la Chorrota. En 5 h estem tots fora. A sigut un èxit de campanya amb 1 km. nou de galeries i el magnífic pou Mir. Però se’ns acaben les puntes i estes cada cop estan mes lluny. Al pròxim estiu seguirem desvelant els misteris que encara amaga el sistema de la Peña del Meyodia, perquè com dia el Mora: "Bernera, no t’ho acabes".

Text i fotos: MEYODIA TEAM

Julio: Cueva del Toro, Coto Minero Virgen del Amparo, Avenc del Turio 1, Cova de l’Oret, Cova del Sastre, y Barranco del Castell.

El sábado 7 de julio decidimos visitar la Cueva del Toro, una cavidad acuática en Alcudia de Veo. Vamos Alexis, Carolina, Gila, Esteban, Vicente, Ainhoa, María, Inés y Vicent.   

Nos ponemos los neoprenos en la boca de la cavidad y nos adentramos en ella guiando a nuestros nuevos compañeros por los primeros recovecos, pasando la primera zona de la cueva, algo estrecha.

Una vez en la zona ancha del río nos cruzamos con otro grupo que estaba saliendo, y al llegar al pequeño sifón, parte del grupo lo atraviesa y parte cruza por la gatera superior. Luego continuamos nuestro camino hacia unas galerías secas llenas de pequeñas formaciones; volviendo al cauce del río y remontando todos los saltos de agua hasta llegar al primer sifón, que ya no podemos cruzar. En este punto solo algunos espeleobuceadores han conseguido continuar.

1. Grupo a la salida de la Cueva del Toro.

El lunes 23 de julio Alexis, Carolina y Ainhoa visitamos parte del Coto Minero Virgen del Amparo, en Artana. En concreto, visitamos la Cova de la Piqueta o de la Font del Ferro y la Cova de l'Aigua.

Primero nos dirigimos a la Cova de la Piqueta, visitando la Sala Bonica que encontramos nada más entrar. Luego descendemos por la empinada rampa, descartando la galería que queda a nuestra derecha, y continuamos bajando hasta una zona llana en la que Alexis ya estuvo hace un par de años en otra visita.

2. Cova de la Piqueta o de la Font del Ferro.

Después de salir de esta cavidad, ascendiendo la empinadísima rampa, y nos dirigimos a la Cova de l’Aigua con el coche. Recorremos su túnel de más de 300 metros de techo bajo, observando las curiosas formas de fortificar la bóveda mientras se estuvo explotando como mina.

Llegamos al pozo y observamos los utensilios que allí quedan, y comprendemos lo duro que fue trabajar allí dentro.

Recorremos prácticamente todas las galerías de este sector de la mina, subiendo y bajando por antiguas escalinatas, escaleras verticales, y escalones tallados en la piedra.

3. Cova de l'Aigua.

El martes 24 de julio Alexis, Carolina, Hector, Carlos y Gila visitamos el Avenc del Turio 1, en Fanzara, aprovechando que los compañeros de Torreblanca lo habían dejado instalado durante unos días.

¡Gracias compañeros!

Héctor comienza el descenso del P9, seguido de Carlos, Gila, Carol y Alexis, al que le sigue una empinada rampa con piedras sueltas que termina en un pequeño resalte, y éste, a la vez, en una inclinada sala con bastantes formaciones.

4. Rampa del Avenc del Turio 1.

En esta sala, en la cota de -50 m. empieza el primer pozo de esta gran fractura (P65), el cual se desciende muy fraccionado debido a su estrechez y a la cantidad de bloques encastrados a lo largo de su recorrido.

5. P65 del Avenc del Turio 1.

Una vez bajo del P65, en dirección Norte llegamos a la cabecera del P38, que comienza en un pequeño agujero entre bloques, y como es un pozo estrecho también está bastante fraccionado.

6. Zona de conexión entra ambos pozos en el Avenc del Turio 1.

Llegamos a la cota de -155 m. donde la progresión se hace muy penosa debido a la estrechez de la fractura, por lo que decidimos ascender. 

El miércoles 25 de julio Carolina, Ainhoa, Gila, Héctor, Carlos y Eliseo visitamos la Cova de l’Oret, en Eslida.

Varios compañeros la visitaron unos días antes y colocaron tres estalagmitas de grandes dimensiones en el lugar donde debían estar, además de recoger una bolsa llena de basura y tres sacas llenas de maderas.  

Así que este día lo que hacemos es bajar el pozo del gour y pegamos las estalagmitas con resina química, además apartamos todas las piedras del suelo para que se aprecie mejor lo bonita que es esta sala.

7. Pegando estalagmitas en la Cova de l’Oret.

8. Grupo en la Cova de l’Oret.

  

Después, mientras Carolina y Ainhoa observamos desde el suelo, los compañeros suben a una sala colgada donde hay una cadena corta y una cuerda para ayudarse a subir. Dejan una cuerda bien instalada para futuras visitas y retiran la cuerda vieja.

9. Visita a la sala colgada de la Cova de l’Oret.

Por último visitamos la sala alta de la izquierda, donde dejamos una cuerda instalada para facilitar el acceso. Esta zona tiene algo de recorrido atravesando pasos estrechos y salitas con algunas formaciones.

El jueves 26 de julio Alexis, Carolina, Ainhoa, Lucia y Edgar visitamos la Cova del Sastre, en San Juan de Moro.

Animamos a Edgar y a Ainhoa a ir delante buscando los pasos estrechos entre las diversas salas, aunque dudan en algún momento consiguen encontrar el camino hasta el fondo de esta pequeña cavidad.

Durante el recorrido hemos ido observando las pocas pero bonitas formaciones que aquí se encuentran.

Una vez de vuelta a la gran sala de entrada decidimos que sería muy interesante organizar un día de tarea de limpieza pues es penoso su estado de conservación.

 

10. Grupo al salir de la Cova del Sastre.

El sábado 28 de julio Alexis, Luismi y David Aragon visitan el Barranco del Castell, en Borriol.

Este barranco está canalizado, pasa por debajo de Borriol desde arriba de la plaza del Pou hasta al lado del río Borriol. Este conducto nos muestra la historia del pueblo, viéndose varios arcos de piedra, que podrían ser puentes que cruzaban el barranco en su día, varios tipos diferentes de bóveda, desde piedra seca hasta hormigón, y hay una arqueta bajo de cada casa lo que nos indica que se ha usado a modo de colector.  

11. Barranco del Castell.