martes, 23 de marzo de 2021

LAS CUEVAS Y EL KARST DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN (PARTE 3)

 


A continuación presentamos la parte 3 de LAS CUEVAS Y EL KARST DE CASTELLÓN, correspondiente al mes de marzo. Se titula el agua subterránea y las cavidades subterráneas, abordando la importancia del agua subterránea, de los acuíferos kársticos y las cuevas con ríos subterráneos. Se analizan algunos de los casos más interesantes de la provincia. También tienen lugar en esta parte las conducciones artificiales que tienen como objetivo transportar agua.


miércoles, 17 de marzo de 2021

COVA DE LA MATISSA (ESLIDA)

Fa uns mesos vam enregistrar al catàleg SICE-CS la cova de la Matissa, una nova cavitat al terme de Eslida. Pareix que si una cova no queda fitxada en aquesta base de dades no existeix, per tant sempre hem considerat important que els nous descobriments vajen incorporant-se a aquest magnific catàleg. L'objectiu d'aquest post es mostrar més detalls d'aquesta cavitat. La cova de la Matissa va ser localitzada i parcialment explorada el 20 de desembre, forçant el seu pas interior el dia 24 i topografíant tota la cavitat. Posteriorment es torna a visitarla el dia 2 de gener, per vore alguns dels seus aspectes més interessants. Aquesta cova es va localitzar casualment quan ens dirigiem desde la cova del Fonillet a la cova de Loret, on ens cridà l'atenció una espessa mata de matissa visible de lluny. Com ja hi ha un altra cavitat per la zona amb el nom de Cova de dalt de Loret, que seria un nom prou apropiat per a aquesta, la vam batejar com cova de la Matissa, a l'espera de trobar un toponim mes adequat, en cas de que en tinga.

Vista de la boca desde la saleta d'entrada.


Gatera el dia del seu descobriment.

 La seua boca de 0,3 d'ample, per 0,6 metres d'alt queda parcialment tapada per un gran bloc, que pareix haver caigut d'una antiga visera que formaria la boca. Aquesta accedeix a una sala inclinada de 5 x 2,7 x 1,5 metres, que finalitza en una gatera de 4 metres, que va tenir que se forçada per a passar darrere. Una vegada superada aquesta, trobem una galeria ascendent de 13 metres, condicionada pel bussament dels estrats. En aquesta zona destaca la colada que es forma al pis, així com racons als laterals amb molta formació: estalactites, estalagmites, columnes i algun gour. La secció mitjana d'aquesta zona es de 2 metres d'amplada per 1 metre d'alt. Al final de la galería hi ha un petit resalt, dalt del qual la cova finalitza, assolint la cota de +4 metres sobre la boca.


El recorregut real de la cavitat es de 22 metres, 19 metres en planta i un desnivell de 6,7 metres (-2,7 / +4,0). La cavitat com les altres de la zona, pareix ser un antic engolidor actualment fósil, i elevat molts metres sobre el barranc de Loret. Les formes de disolució es noten més a la saleta d'entrada, ja que en la zona interior les fomacions oculten el seu procés inicial de formació. Des del punt de vista de la climàtica, es tracta d'una cavitat calenta, ja que la zona interior ascendent forma una bossa d'aire calent. Aquest fet es aprofitat per una petita colonia de rats penats que viu a la cavitat, buscant aquesta temperatura.

Galería interior, amb un ambient de boira i condensació.

La cavitat es freqüentada per algun animal, a l'igual que un petit cau impenetrable situat uns 20 metres per dalt. Malgrat la proximitat d'aquestes dos boques, no están comunicades, perque no hi ha corrent d'aire a la cova de la Matissa. Aprofitem aquest post per afegir una topografía d'una cavitat d'aquesta zona, la cova de Loret 2. Aquesta ja era coneguda d'antic i estava registrada la SICE-CS, però ara hem actualitzat la seua topografía.



miércoles, 3 de marzo de 2021

Mines de terreta del Frontó o d'Estamero (La Vall d'Uixó)

Aquestes mines es situen a terme de La Vall d'Uixó, prop del Castell de La Vall.

Nosaltres les vam visitar la primera setmana de febrer, ja que havíem vist al blog “Noches de espeleo” un post amb unes fotos excel·lents d'aquesta mina. La mina està excavada en una àmplia vall on predomina el rodeno, que es un tipus de gres o arenisca.

 

Mina nº2, que es la mes gran del conjunt.

 

Però l’explotació es va efectuar en un aflorament de arenes de silici que presenten una coloració predominantment blanquinosa. Però degut a les contaminacions per diversos òxids de metalls, en algunes zones podem observar l'arena amb certa coloració, com ara grisenca, ocre, morada, groguenca, rogenca...

 

Cruïlla principal a la mina nº2.

 

Luis i Zoraida vam visitar dues cavitats diferents, totes dues excavades artificialment. La primera d'elles, que es la primera que trobem. Es troba al marge esquerre de la sendera que du a les mines, i a la dreta hidrogràfica del barranc. Esta presenta una curta galeria rectilínia d'una vintena de metres. Allí vam trobar un curiós niu construït amb arena de colors diferents, de tal manera que te varies franges, cadascuna d'un color distint.

 

Curiós niu en la mina nº1.

 

La segona mina que trobem te actualment quatre boques de entrada per les que es pot entrar a peu o desgrimpant, o siga que son horitzontals o semi horitzontals. Però pensem que hi ha, com a mínim, una boca mes que entra verticalment.

Escales picades en la roca.

 

Pues en una altra visita realitzada per Gilabert i Zoraida, van localitzat un pou vertical i dues covetes en l'exterior que, encara que no s'han baixat, podria comunicar amb les galeries de mina. El pou creiem que si comunica perquè a l'interior de la mina es nota una corrent d'aire que ve de dalt.

 

Una de les boques d’entrada a la mina nº2.

 

Aquesta segona mina està situada al marge esquerre hidrogràfic del barranc on es troben les dues mines. La que considerem com a boca principal es on finalitza la sendera que condueix a les mines de terreta del Frontó. Les altres tres entrades estan situades molt a prop d'aquesta i a la seua esquerra.

Una sala on s’aprecia un estrat de rodeno.

 

El seu interior es prou laberíntic presentant varius nivells. Curiosament les parets presenten una coloració blanquinosa degut als minerals del paquet de silici on es va excavar les galeries. Vam veure algunes rates y també excrements d'estes així com rastres d’excavacions fetes per aquestos mamífers.

 

Zoraida i Luis en un dels múltiples ramals de la mina.

 

Hi ha molts ramals, per la qual cosa conforma un bon laberint. A mes a mes te un recorregut superior al mig quilòmetre. Per aquestes raons seria convenient realitzar una topografia del conjunt miner. Els companys del club de La Vall van iniciar aquesta, però malauradament les dades es vam perdre.

 

Sala de major volum de la mina, on s’ha produït un esfondrament.

 

Per baixar la nivells inferiors hi han en alguns casos curioses escales excavades a ma. També podem veure en alguna paret marques de les ferramentes que es gastarien per extraure el mineral.

 

Pis inferior on hi ha unes curioses escales picades a la roca.

 

En definitiva una cavitat artificial prou còmoda de visitar i que no ens deixarà indiferent. De fet hi ha una sendera abalisada per arribar fins les mines. Per tant es un lloc prou conegut pels amants del senderisme.

Zoraida a la mina de terreta del Frontó.

viernes, 26 de febrero de 2021

LAS CUEVAS Y EL KARST DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN (PARTE-2)

A continuación presentamos la parte-2 de "LAS CUEVAS Y EL KARST DE CASTELLÓN" que vamos actualizando mensualmente a lo largo del año 2021, año internacional de las cuevas y el karst. En esta segunda parte se explica la formación y génesis de las cavidades castellonenses, centrándonos en aquellas que presentan mayor desarrollo.


También podéis ver las publicaciones mensuales sobre las cuevas y el karst de Castellón,  en la pagina de este proyecto:



domingo, 21 de febrero de 2021

NUEVA TOPOGRAFÍA DE LA COVA DEL FONILLET (ESLIDA)

 Después de visitar y topografiar la cova de les Perles el pasado mes de noviembre, iniciamos la nueva topografía de la cova del Fonillet.  También localizamos otra pequeña cavidad muy próxima a la cova de les Perles, que hemos denominado Coveta de les Perles-2. Al tratarse de cavidades cercanas, realizamos la poligonal exterior, para comprobar su posible relación. La cavidad es conocida y visitada por excursionistas, existiendo un sendero que desde la pista cercana nos acerca hasta la misma boca de la cavidad. Este sendero lo arreglaron la pasada primavera con la finalidad de hacer la cavidad más accesible, al igual que un horno de cal muy próximo a su entrada.

Boca de la cavidad tras las nevadas del pasado mes de enero.

Su boca principal presenta unas dimensiones de 3,5 metros de ancho por 1,9 metros de alto. esta nos conduce a una sala de 27 x 25 metros, de carácter descendente y con una altura que oscila entre los 2 metros de su parte superior a los 13 metros de las chimeneas que encontramos en su base. El desnivel de la sala es de 10,5 metros. A 6 metros a la derecha de la boca principal, encontramos otra de menores dimensiones que se ubica 1,5 metros por encima de esta. En los dos extremos de la parte inferior de la sala destacan unas coladas que bajan en rampa hasta casi la base de la sala. Y en el extremo oeste de la sala aparecen dos cortos ramales, uno llano que termina a los pocos metros, y otro ascendente, adaptado a la inclinación del buzamiento de los estratos, que en este punto es de 35º. este segundo ramal es más estrecho y finaliza en una corta fractura. 


Hasta ahora hemos descrito la sala principal y zona conocida desde siempre. Una vez realizada la topografía de la sala, poligonal exterior y juntarla con la topografía de les Perles, comprobamos como la galería final de la vecina cova de les Perles se encontraba en planta a tan solo 4 metros del extremo oeste de la sala de Fonillet. Y en cota, se encontraba a unos 5 metros por encima del suelo de la sala. En la siguiente vista comprendimos perfectamente su relación. Una chimenea o cúpula transcurre por el techo de la sala de oeste a este, y este conducto que corta la sala es la continuación del conducto de drenaje ya descrito en Perles. Evidentemente la conexión entre perles y Fonillet es imposible debido a coladas que taponan el paso.

     Luis en el tramo final de la segunda escalada.


     Montaje de las tres cavidades que forman en conjunto freático fósil de Perles-Fonillet.

Por ello los siguientes trabajos realizados en cavidad, consistieron en realizar dos escaladas, una en el extremo oeste y próxima a la cova de les Perles, donde se intuía una pequeña ventana. Esta primera escalada después de ascender, cerraba totalmente por una colada. La otra escalda estaba en el extremo este de la sala, es decir la continuación del conducto de Perles hacia el este. Tras ascender, alcanzamos una pequeña ventana que nos condujo a una galería de 25 metros, en su inició de similar morfología que la cova de les Perles, con formas circulares y elípticas. Esta galería finaliza en un corto resalte que nos deja en una zona más holgada, donde el suelo queda tapizado por pináculos coraloides subacuáticos. Desde esta zona la galería se estrecha, no pudiendo continuar, y existiendo pocas posibilidades de paso.

                                                Ian con los Coraloides.

                            Pináculos coraloides ubicados en la zona nueva.

Con esta zona nueva explorada se entiende mejor el conjunto formado por estas tres cavidades, que serian parte de un mismo conducto generado en condiciones freáticas, y actualmente fosilizado y muy elevado sobre cauces exteriores y niveles de circulación de las aguas. El recorrido real de la cova del Fonillet seria de 78 metros, mientras que el desnivel de 12 metros (-10,5 / +1,5).

                                              Conducto freático de Fonillet.

Planta de las diferentes cavidades de la zona sobre
 ortofoto, señalando en rojo 
la dirección del conducto freático.

La cavidad sirvió de escondite en la pasada Guerra Civil, y hace unos meses encontramos en su interior una bayoneta usada en este conflicto bélico, pero que por su forma manufactura pertenecía a las usadas en la primera guerra mundial.

           Vista de la escalada, con la cuerda 
        de acceso a la nueva galería.

 Recordemos que desde la década de 1980, no se publicaba nada sobre esta cavidad, pues la topografía usada hasta ahora era la de C.Orlando y J.Espí, de 1977. Con esta nueva galería, la topografía nueva y la relación de Perles y Perles 2 al conjunto, hemos aportado nuevos conocimientos sobre la génesis y formación de la Cova de Fonillet, ya que el conducto colgado que atravesaba la sala había pasado inadvertido durante años.

miércoles, 17 de febrero de 2021

AVENC DE LA LOMA DEL CAMPO (El Castillo de Villamalefa)

  

Masía del Campo con Penyagolosa al fondo.

 

Esta modesta cavidad se abre dentro del término municipal de El Castillo de Villamalefa, zona de habla castellana, por tanto el presente artículo está redactado en la lengua autóctona. La sima se sitúa cerca de la pista que parte de las proximidades del Coll del Rebolcador y pasa por el Mas Quemado, para dirigirse hasta Sant Joan de Penyagolosa. Pues para acceder a la zona tomaremos este camino. 1.500 metros después de pasar por el Mas Quemado la pista hace una curva de herradura hacia la derecha, en este punto continuaremos rectos por un camino que en 200 m. nos deja en la Masía del Campo. La sima se abre en la Loma situada tras la masía (al NO de esta) y cerca de su cumbre.

 

Formaciones en la zona nueva, bajo el pocete de 7 m.

 

En cuanto a su historia tenemos constancia de la existencia de dos topografías antiguas que solo muestran la zona antigua de la cavidad. La primera de ellas fue realizada por el ARS del CEC, club precursor del Espeleo Club Castelló, el día de reyes del año 1984. La otra topografía, no fechada pero publicada en julio de 1991 en la revista Lapiaz número 20, fue realizada por el GEON de Onda. También sabemos de una exploración realizada con posterioridad por Bernardo Collado y Antonio Romero en la que se desobstruye una estrechez y la superan explorando unas nuevas y estrechas galerías. En una fecha posterior se equipa la sima con parabolts, ya que el día de nuestra visita (febrero de 2021) encontramos tres parabolts sin chapas en la boca de entrada.

Croquis realizado por Bernardo y Antonio sobre la topo del ARS.

 

El jueves 4 de febrero del presente año Zoraida y Luis del Espeleo Club Castelló visitamos la cavidad para explorar a fondo la zona descubierta por Bernardo y Antonio. Para el descenso de la vertical de entrada, que no alcanza los 10 m. de desnivel, utilizamos los tres parabolts sin chapa existentes en la boca y un anclaje natural en la cabecera de la propia vertical. En su base nos encontramos sobre un cono de derrubios en una ancha fractura. Existen sendas rampas repletas de restos óseos y material clástico hacia los dos lados de la fractura. Por la rampa del SE llegamos a un estrecho resalte de 3 m. que tenía un spit en mal estado y que procedimos a retirarlo.

 

Bonitas banderas en la zona previa a las estrecheces limitantes.

 

Bajo el resalte la fractura se presenta más estrecha pero decorada por grandes y bonitas banderas y estalagmitas. En su parte final existen dos pasos estrechos limitantes por donde es posible el paso. Uno parte en vertical hacia abajo y posee un spit para su descenso con cuerda; el otro se sitúa a media altura y es un paso en horizontal que nos deja en una vertical de unos 7 m. Una vez en la base de la estrecha fractura podemos volver hacia el NO encontrando que se cierra la fractura y tan solo existe un paso en el suelo que permite descender una vertical extremadamente estrecha de unos 6 m. (esta zona aparece en el croquis de Bernardo y Antonio y constituye el punto más profundo de la caverna).

 

Masía del Campo.

 

Bajo la vertical de 7 m. también podemos avanzar hacia el SE, apareciendo bonitas estalagmitas y banderas. Tras subir una rampa-resalte con el suelo de tierra (aquí aparece un interrogante en el croquis de Bernardo y Antonio) se abren unos 20 o 30 metros más de estrecha fractura con algunos espeleotemas. En su parte final el techo sube y realizamos una escalada. Subimos unos 6 m. y se veían algunos más pero va estrechándose y parece que estamos cerca del exterior. En este punto había unas bonitas formaciones que podéis ver en la siguiente foto.

 

Zona virgen al final de la cavidad.

 

Otra posible punta se encuentra antes de las estrecheces que dan paso a la zona nueva. Aquí, en el techo se ve una pequeña estancia con espeleotemas. Realizamos un trepe para alcanzar el paso estrecho que da acceso a esta estancia nueva, pero la mala calidad de la roca nos hizo desistir.

Con todo lo explorado por Bernardo y Antonio hace algunos años, y por Zoraida y Luis en el día de hoy: el recorrido de la sima estará en torno a los 100 m. y su profundidad sobre los -35 m., pero sería necesario actualizar la topografía para determinarlo con exactitud. Por nuestra parte no tenemos intención de volver, ya que no nos pareció una cavidad interesante.

miércoles, 10 de febrero de 2021

NUEVA TOPOGRAFÍA DE LA COVATILLA (AÍN)

 Durante los meses de octubre y noviembre de 2020 realizamos una nueva topografía de La Covatilla, emblemática cavidad ubicada en el municipio de Aín. De esta cavidad ya existían al menos cuatro topografías diferentes, pero todas realizada hace más de 40 años. Nuestro objetivo era realizar una nueva topo con más detalle. Los datos topográficos, obtenidos con el disto X310 fueron procesados con el programa de topografía espeleológica Survex. A partir de esta poligonal dibujamos la planta, el alzado principal y los cortes transversales. Junto al alzado también incluimos numerosas secciones, que muestran la morfología. 




Estos trabajos de topografía que ahora mostramos, son la "punta del iceberg" de un trabajo más extenso sobre la cavidad y todo su entorno. Parte de este trabajo que trata sobre La Covatilla ha sido publicado recientemente en la revista digital de espeleología y ciencias del karst GOTA A GOTA nº 23. Podéis leer el artículo en el siguiente enlace:


 
Gráfica con datos sobre las aguas de la cavidad, registrados entre octubre de 2020 y enero de 2021.

Ubicación de la planta de la cavidad respecto a los drenes superficiales, la Cova de l'Ereta y Aín.

Esperemos que disfrutéis de la lectura del trabajo sobre La Covatilla, y si queréis visitar la cueva aprovechar estas semanas, que a partir del día 1 de marzo la puerta de la cavidad estará cerrada, con  el objetivo de no alterar el periodo de reproducción de una importante colonia de murciélagos.

miércoles, 3 de febrero de 2021

Cova Tallada i Avenc del Montgó (Xàbia).

 

Galeria principal de la Cova Tallada amb les parets amb clares marques de l’extracció minera.

 

Una altra de les jornades que varem passar després de reixos per Alacant fent espeleo, va ser a Dènia. Encara que les dues cavitats visitades estan dintre del terme municipal de Xàbia, els accessos es realitzen des de terme de Dènia.

El dissabte 9 de matí vam fer l'aproximació a Cova Tallada des de la platja de Les Rotes. Havia esta plovent sense descans els dies abans i eixa mateixa nit, per la qual cosa per la sendera hi havia molt de fang i la vegetació ens sucava al nostre pas.

 

Sala d’entrada a Cova Tallada.

 

La mar estava salvatge i brava, era un espectacle veure com les ones es trencaven amb moltíssima força contra les roques. Les envestides que la mar feia a la terra, amb l'aigua saltant per damunt del penya-segat, la bromera que ho envaïa tot, el soroll de tot eixe xivarri trencava el silenci d'una naturalesa que brillava per la pluja que l'havia engalanat.

 


Arc de roca per on s’accedeix a la Cova Tallada.

 

Aquest passeig tan contemplatiu va finalitzar una vegada arribats a la desgrimpada que ens du, passant per damunt d'un espectacular arc de roca, al gran pòrtic d'entrada de la Cova Tallada. Joaquin i Luis ens vam endinsar en aquest món mig subterrani, mig marítim. La sala d'entrada està ben il·luminada per la llum que entra per les nombroses boques que donen directament a la mar. També les aigües salades entraven amb força per alimentar aquest cicle d'omplir i buidar el llac.

 

Contrallum de la boca principal.

 

Saltant de pedra en pedra per evitar fer xop, ens vam anar endinsant en la mare terra. Una vegada superada la sala d'entrada, que es trobava inundada degut al temporal marítim, vam pujar una rampa per accedir al balcó que dona pas a la resta de la cavitat. De dalt del balcó, encara vam girar la vista enrere per meravellar-nos de l’espectacle viu que es l'entrada a aquesta singular gruta.


 

Les parets i sostres de la cova ens mostren el seu origen artificial.

 

Tot seguit baixàrem la rampa per accedir a la gran galeria única que forma la cavitat. Aquesta galeria mostra clarament en totes les parets i sostres les marques fetes per aquelles dures i incombustibles persones que van anar extraient la pedra en forma de grans blocs. Aquesta activitat extractiva que ha sigut el origen d'aquesta cova i el que li ha donat l’aspecte actual, també l'ha humanitzat. Mostra d'això son les piletes per a replegar l'aigua dolça que regalima pels sostres de la galeria.

Piletes per arreplegar aigua dolça.

 

La cavitat, que en tot moment presenta grans dimensions, s'acaba de sobte allà on vam concloure les feines de mineria. També, en alguns racons de la cova es veuen tolls d'aigua que deuen estar al mateix nivell que la mar, l'últim dels quals manté una corrent contínua d'aigua. Eixim d'aquesta catedral per tornar al món exterior, on el salitre ho perfuma tot amb el seu aroma.

Galeria principal de la cova Tallada.

 

Panoràmica des de la boca de l’Avenc del Montgó, on es pot veure el Cap Prim.

 

Ja per la vesprada vam visitar l'avenc del Montgó, en la falda d'aquesta gran muntanya, que es una gran fita pera tots els valencians. L'accés des del camp de tir de Dènia es d'uns 25 minuts o mitja hora.

Una vegada a la boca d'entrada, adornada per un consistent pont de roca, ens disposem a instal·lar i davallar el primer pou dels tres que consta l'avenc. El pou, de 33 m., esta format per un tub vertical on ens mostra la seva morfologia com a engolidor, actualment ja fòssil. El fraccionarem en tres tirades.

 

Gran colada a la sala gran.

 

Uns 10 metres abans de arribar baix del pou, efectuaren un pèndol per accedir a una còmoda i ampla repissa. A l'extrem oposat de la repissa on hem aterrat, es troba la capçalera de segon pou, de 56 m. i amb un fraccionament a la seua meitat que es pot evitar. Aquest pou de 56 m. comença prou mes ample que l'anterior, i també es una mena de tub vertical. A meitat pou guanya volum i penetrem en la part alta del que és una gran sala.

 

Luis a la base del pou de 56 m.

 

La sala està formada per la coalescència de diversos fusos. Esta te un bon volum, les parets es presenten decorades per grans colades, el piso esta cobert de materials clàstics i en un extrem de la sala hi ha un balcó penjat també molt concrecionat. En un raconet de la sala, on hi han boniques formacions, s'obrí el tercer i últim pou, aquest de 24 m.

L'últim pou el vam trobar força regat, i com que els seus primers metres son estrets l'aigua te cau damunt sense poder evitar-ho. Desprès les dimensions s'amplien i està farcit d'espeleotemes. La seua base es una saleta que marca la cota de màxima fondària, a -110 m.

 

Joaquin iniciant l’ascens del pou de 56 m.

 

Desprès toca pujar desinstal·lant. Finalment la visita fou d’un parell d'hores.

Així vam acabar estos dies per terres alacantines coneixent el seu subsòl.