HIDROLOGÍA DEL MACIZO DE PENYAGOLOSA (3° parte).

 Hace pocos días se publicó en la revista Gota a gota 35 la tercera y última parte del trabajo sobre espeleología del macizo de Penyagolosa, que abarca la geomorfología y cavidades, conductos y rellenos, y ahora hidrología. Así se cierran más de dos años de recopilación de datos sobre el terreno, catalogación de cavidades, topografía, muestreo de manantiales, prospecciones y visita después de intensas precipitaciones. 

En esta tercera parte se analizan las principales zonas de recarga y emisión del macizo. Los puntos de infiltración rápida se concentran fundamentalmente en las pérdidas de los cauces de los barrancos y en el ponor del polje. Por su parte, la red de descarga está integrada por pequeñas fuentes, dos manantiales principales y numerosas surgencias temporales.

Además, se ha sectorizado el macizo atendiendo a las distintas litologías que drena para evaluar sus características preliminares, con especial foco en las surgencias temporales. Para estas últimas, se aportan datos clave sobre su umbral de emisión, tiempo de actividad, caudal, temperatura y conductividad, planteando las primeras hipótesis sobre las zonas de recarga asociadas y la dirección del flujo subterráneo.

Con este trabajo se cierra un periodo de estudio con mucha información, que asienta unas bases para continuar trabajando. Se puede leer y descargar el artículo en el siguiente enlace:

HIDROLOGÍA DEL MACIZO DE PENYAGOLOSA.

BERIG 23. CATALOGAR CUEVAS EN TIEMPOS DE INTERNET. EL SICE-CS COMO MEMORIA, HERRAMIENTA Y RESPONSABILIDAD.

 Ahora se presenta un nuevo artículo de la revista Berig 23, titulado: CATALOGAR CUEVAS EN TIEMPOS DE INTERNET. EL SICE-CS COMO MEMORIA, HERRAMIENTA Y RESPONSABILIDAD, del que es autor Joaquín Arenós Domínguez. páginas 53 a 63. 

Avencs de l'Alt de l'hedra (Serra del Buixcarró)

 

Avenc de l’Alt de l’hedra 11-12 / 13-14.

Al sector muntanyós situat entre els pobles de Pinet, Quatretonda i Barx, es troba un gran massís calcari, on estan algunes de les cavitats més profundes del país valencià, com ara la Sima Pilar o la Pablo Pujol. Aquesta unitat avarca varies serres: Buixcarró, Pla de les Simes, El Picaio, El Monduver,...

A la zona mes concreta de la serra de Buixcarró tenim un muntanya anomenada l'Alt de l'hedra, que encara tenint profundes cavitats al seu interior, explorades de fa anys, no venen a ser avencs molt visitats dintre del col·lectiu espeleològic.

Nosaltres vam decidir visitar un gran fractura amb 3 entrades diferents i que totes elles es comuniquen, ja que estàn obertes sobre el mateix diàclasi.

Accedint a les cavitats de la zona.

La boca superior es per la que va entrar un grup, mentre que l'altre va entrar per la 13-14, ja que els primers exploradors la van nombrar com a dues boques diferents, si bé es una mateixa entrada. Ocorre el mateix amb la boca 11-12, que està separada per grans blocs però realment es una mateixa entrada. Aquesta última entrada la vam localitzar però no vam entrar per ella, encara que vam veure 2 spits d'aproximació junt a la boca.

Alçat de la topografia del conjunt tectònic format per aquestes 3 entrades.

El grup conformat pels germans Joel i Joan van entrar per la boca 13-14. Com no sabíem res sobre l'estat de les instal·lacions ells van entrar amb taladre i van reforçar amb cargols autoroscants, ja que dels spits existents no tots estaven en bon estat. Bàsicament aquesta via consta de un pou de 130 m. de fondària, per lo que van acabar prompte de instal·lar. L'amplària de la fractura esta al voltant del metre, si bé la primera part es mes ampla. Els últims 40 o 50 m. del pou son compartits amb la via fonda de la boca superior.

Caragol troglobi a la cavitat.

Per que fa al grup que vam entrar per la boca superior estava format per Carlos, Luis, Sílvia, Pati i Laura. Vam entrar també amb taladre, però nosaltres amb la intenció de reforçar la instal·lació amb spits inox, i així col·laborar amb la re-equipació pera que la resta del col·lectiu puga gaudir d'aquesta cavitat. L'Espeleo Club Castelló va aportar el material per re-equipar, així com bona part de la mà d'obra. Alguns dels spits estaven totalment inútils, però en canvi altres estaven en molt bon estat. Suposem que aquestos mes vells deuen ser de una primera fase d'exploració i els més nous de una altra època mes recent.

Aràcnid localitzat dintre de l’avenc.

El primer pou de 87 m. presenta un bon replà a la cota de -35 m. Esta primera part es ampla. A la cota de -55 comença un passamans que està equipat amb spits vells. Ací no vam reforçar, vam optar per instal·lar amb pulses ja que no teníem suficients spits per equipar de cap nou tot el passamans, pues este té mes de 7 ancoratges. Des de l'inici del passamans vam continuar el descens per aquesta via. Després de 3 fraccionaments i uns 30 m. mes de vertical, apleguem a la sala de les Ales. Hem clavat algun spit mes, però encara faria falta reforçar en 1 punt, ja que vam gastar un pulse. Ací estem a la base del P-87. La fractura arriba a una amplada superior als 5 m. per lo que pren el nom de sala. A mes a mes presenta algun espeleotema de gran dimensions. A l'extrem de la sala continua un altre pou, però que ja no baixàrem.

Sala de les Ales.

Remuntem fins el passamans i Carlos comença a instal·lar, donant-se conte de que els spits estan rovellats i no es pot utilitzar quasi ningun. Per tant amb el taladro decidim instal·lar el passamans amb pulses. Al final d'aquest comença un pou de 79 m. que ens deixa a la zona mes fonda de la cavitat i que es junta amb la via de la boca 13-14.

A l'inici del P-79 fem un ràpel per una zona estreta junt a una llarga colada. En un replà, i junt a una gran estalagmita, comença la part vertical del pou. La primera part es un poc mes estreta però després es fa mes còmoda la baixada, fent-se mes ample el diàclasi. Podem aprofitar algun dels spits que hi ha a la cavitat, però també hem de reforçar en algun punt. De totes maneres caldria pegar un repàs a l’instal·lació d'aquesta via des de la mateixa boca 13-14 fins la màxima fondària. La última part del pou presenta seccións mes estretes, però es pot davallar bé.

Carlos instal·lant l’últim pou de la via que entra per la boca superior.

Mentre estem baixant aquest pou els companys que han entrar per l'altra via comencen a eixir desmuntant la seua via. Així que malauradament no podrem fer travessa entre les dues entrades que hem instal·lat.

Un cop a la base del pou estem a una fractura amb el piso ple de material clàstic amb forta pendent. Avancem amb cura per no provocar una allau de pedres i ens apropem a un ressalt d'uns 5 o 6 m. que ens deixaran a la planta inferior de l'avenc on assolim els -136,5 m. de fondària, cota màxima.

Luis a la cota de màxima fondària de l’avenc.

Tranquil·lament Carlos i Luis anem eixint i desmuntant la via per la qual hem baixat. Com a nota per a tenir en compte, vam veure algunes acumulacions de guano de rat penat a la cavitat i també tenin informació d'algun company que va visitar l'avenc a l'hivern i va veure nombrosos exemplars de quiròpters. Per tant recomanem visitar la cavitat més bé de cara a l'estiu per evitar molestar-los.

Milpeus als avencs de l’Alt de l’hedra.

BERIG 23. Avenc de l'Esfornat (Xodos)

A continuación presentamos el sexto artículo de la revista BERIG 23, titulado: L'AVENC DE L'ESFORNAT (XODOS) del que son autores Jesús Almela Agost y Luis Almela Agost. (páginas 44 a 52).

Sumidero del Labio de la Tía Coja (Serranía de Cuenca)

 

Meandros muy lavados en el sumidero del Labio de la Tía Coja.

El domingo posterior a nuestra visita a la cueva de la Ramera visitamos esta interesante cavidad activa que actúa como sistema de drenaje de la Muela del Rebollar. La cavidad, aunque no sea de las más visitadas de la zona de la Serranía de Cuenca, tiene una belleza e interés singular.

Uno de los pozos que presenta el recorrido por esta cavidad activa.

La entrada a este sumidero se sitúa en un gran hundimiento donde van a parar buena parte de las aguas de este sector de la Muela del Rebollar. Entre troncos de pinos caídos y rodeados de abundante vegetación buscaremos las marcas de circulación de las aguas, que nos llevarán a la misma boca de entrada.

Boca de entrada.

El inicio es la zona más incómoda de nuestro recorrido bajo tierra. Enseguida tenemos que doblar el lomo y arrastrarnos por unos anchos laminadores, aunque con el suelo cubierto por pequeños bloques que son una penitencia para nuestras rodillas y donde los petates se enganchan como una lapa. No obstante, en esta primera zona de la cavidad se aprecian claramente las morfológicas típicas de las cavidades que actúan como sumideros temporales.

En las zonas de laminadores encontramos salas más amplias.

Laminadores de la primera zona del sumidero.

Pero los laminadores no son muy largos y se alternan con zonas más amplias donde se forman salas. También aparecen algunas zonas encharcadas donde será difícil no mojarse y donde pudimos contemplar multitud de ejemplares de planarias. En seguida la galería da paso a un seguido de 4 pozos, donde las paredes aparecen completamente lavadas por la acción de las aguas. Los pozos son cortos, de unas medidas aproximadas de 7, 8, 4 y 20 metros respectivamente.

Pozo de 4 metros.

El último pozo, de 20 m., nos deja en un cañón exageradamente amplio para la región donde nos encontramos. La primera parte del cañón bien alcanza los 8 m. de anchura. Aquí podemos avanzar por la parte alta del cañón, por las amplias terrazas, pero tendremos que retroceder y buscar un punto donde bajar al piso interior activo, donde el agua se encañona.

Gran cañón del sumidero del Labio de la Tía Coja.

Por este meandro activo avanzaremos un centenar de metros, con las paredes y suelos mostrando una clara génesis por corrosión - disolución. Este tramo es de gran belleza. Más adelante se vuelve a ampliar la galería superando los 5 m. de anchura y poco a poco el techo va descendiendo hasta formar un laminador. Avanzamos por el laminador final hasta que este reduce considerablemente su altura y queda sifonado.

Cañón en la parte final de la cavidad.

Nos ha sorprendido gratamente la cavidad, pero también vamos mojados debido al avance por el tramo de cascadas. Así que vamos saliendo al exterior, no sin deleitarnos y tomar algunas fotografías de esta atractiva cavidad. Sin duda una de las grandes olvidadas de la Serranía de Cuenca.

Escolopendra localizada en el interior de este sumidero.