Escalando en la Cova de l'Ereta (Aín)

Está semana hemos visitado la conocida Cova de l'Ereta de Aín con la finalidad de realizar algunas escaladas en varios balcones que tiene la sala principal. El más prometedor es la de la parte final de la sala, en su extremo noroeste, que es la dirección principal de la cavidad. Tras un primer tramo de 7 metros donde nos aseguramos, sigue otro de 6 también inclinado pero donde se asciende bien en oposición, alcanzando en su parte final una estrechez impenetrable en la cota +2 metros. Cierra todo, sin posibilidades de continuar.

Escalada siguiendo la discontinuidad principal sobre la que se forma la cueva, dirección noroeste.

Posteriormente se realiza otra pequeña escalada de 4 metros en un balcón a la derecha de la anterior escalada donde hay dos estalagmitas y que resulta ser un pequeño espacio sin continuidad. Desde ambas escaladas se ve mejor el techo y como no hay ninguna continuación o recoveco por dónde seguir escalando. También a la derecha, pero en la zona intermedia de la sala hay señales de otra escalada realizada recientemente, que suponemos que también cierra.

 

Parte superior de la segunda escalada.

Desde el techo de la sala al exterior parece que hay una escasa capa de roca de menos de 10 metros, y dónde las viviendas ubicadas por encima afectan de algún modo a la cavidad, ya que se aprecian charcos con un olor a orín. Sobre el nivel del sifón, a pesar de las lluvias de los últimos meses se encuentra bastante bajo. En cambio en pequeño colector temporal si que tiene señales de haberse activado. También hemos observado señales de guano en las paredes marcando un nivel o adheridas a coladas, que seguramente indican inundaciones hasta está cota, unos 2 m sobre el suelo (cota -8 metros). Estás inundaciones serán de modo muy excepcional, cuando los conductos impenetrables que conectan con el avenc del Arenal no puedan evacuar toda el agua.

Nivel de relleno en la primera escalada realizada.

Otras observaciones en la cavidad, ya citadas anteriormente, son los rellenos de la cavidad, con un potente nivel de finos sedimentos intercalado por precipitado de calcita y culminado por una colada que se eleva 6 metros sobre el suelo de la sala (cota -4 m.). Unos 4 metros por debajo de esta hay otro nivel de relleno representado por varias terrazas. Este nivel más bajo coincide por cota con el nivel de la vecina cavidad del Arenal. En él hay pequeños cantos de arenisca y guijarros por debajo de las coladas que lo culminan. Ambos niveles de relleno sedimentario se elevan entre 2 y 6 metros sobre el nivel del cauce del barranc d'Eslida. En la sala hay grandes masas de estas terrazas que han caído en el suelo. En una de ellas se ven dos estalagmitas con diferentes inclinaciones, que crecerían antes y después del colapso de la terraza y que marcan dos fases diferentes de fosilización.

La Sima Posos supera los 7.000 m. de desarrollo

Sala de les Agulles, descubierta en enero de 2024.

 

Hace unos días logramos superar un nuevo hito en las exploraciones de esta red de drenaje subterráneo: superar los 7 km. de recorrido. Un hecho que hace unos años era impensable, pero que ahora, con constancia, iniciativa, trabajo y voluntad ha sido posible.

 

 

Sala Chiara, una de las joyas descubiertas este 2024.

 

Durante este año 2024 llevamos 13 ataques al sector del Riu dels Gours, además de los 5 ataques realizados desde octubre hasta diciembre de 2023. En estas 18 entradas se ha conseguido avanzar en las exploraciones, sumando 685 metros nuevos en el sector del Riu dels Gours. Con ello la Sima Posos alcanza a día de hoy (mayo de 2024) los 7.022 m. de recorrido.

 

 

Galería Carrascal, punta más alejada de la boca de la Sima Posos.

 

Pero otros datos a considerar es el recorrido de los distintos sectores o zonas. Por ejemplo, la zona post sifó de la Sequiola alcanza casi los 2 km, exactamente 1.929 m. En cuanto al sector del Riu dels Gours posee un desarrollo de 2.959 m., a punto de llegar a los 3 km. Podemos afirmar que tan solo este sector supera al resto de cavidades provinciales. Otro dato curioso es el recorrido que presenta la cavidad tras el laminador sifonante, punto que limita el paso a muchos visitantes a la cavidad. Este alcanza los 4.474 m.

 

 

Galería Uma, arriba de una de las escaladas que han dado buenos resultados.

 

Los nuevos conductos han aparecido como consecuencia de escaladas y desobstrucciones. Ya sabemos que estas dos tareas, junto a la superación de sifones mediante técnicas de espeleobuceo, constituyen actualmente las que más fruto están dando en la exploración espeleológica.

 

 

Sala ITV (por sus iniciales: iniciativa, trabajo y voluntad; toda una declaración de intenciones).

 

Las exploraciones siguen siendo impulsadas por los hermanos Jesús y Luis Almela. Pero en esta nueva fase la participación ha sido mayor, contando con representación de muchos lugares de la península y Baleares. En cuanto a espeleólogos provinciales han participado Toni Latorre de La Vall d'Uixó, Israel Peña de Tales y Lee y Miquel de Borriol; de Teruel David Aznar y Miguel Mateo del Mas de las Matas; de València Gema, Silvia, Joel y Pisto del CMEX de Xeresa e Ian de Quatretonda; de Barcelona Edu i Pol; de Albacete Kiko y de Eivissa Ana. Todos nosotros sabemos la dureza que implican las exploraciones en el Riu dels Gours, una galería de la que no se tiene constancia de ninguna visita a excepción de las mencionadas con finalidades puramente exploratorias.

 

 

Xemeneia de los 7 magníficos, sector que dio a la Sima Posos los 7 kilómetros de recorrido.

 

Estos datos no son ni mucho menos definitivos, pues esta cavidad va a seguir creciendo. Los números nos indican que vamos por buen camino y con constancia, mucha constancia, y pasión, mucha pasión, seguiremos desvelando los secretos que nos esconde esta red de drenaje en las montañas del Espadán, que es a día de hoy un referente en el ámbito Mediterráneo. Por otra parte, y a modo personal, con el conocimiento actual de la cavidad, su entorno y la posible surgencia, considero el potencial de la red en 25 km., todo un desafío para el futuro, un futuro que comienza hoy mismo.

 

 

Ian escalando en la sala de la matèria orgànica.

 

La única libertad que existe está en nuestra cabeza, y se llama voluntad (Pepe Múgica).

 

Salud y exploración.

COVA DELS AMETLERS (ESLIDA), ESCALANT CAP AMUNT.

Cova dels Ametlers: Xemeneia que assoleix la cota superior.

Entre juliol i setembre hem realitzat diferents visites a aquesta cavitat per tal de resoldre alguns interrogants que van quedar pendents al 2021. Sobre la cova dels Ametlers vam realitzar una nova topografía entre els anys 2020 i 2021, al mateix temps que ferem un seguiment de diferents inundacions de la cavitat després de fortes precipitacions, comprovant que l'aigua ascendeix fins a 26 metres sobre el nivell base on es troba el colector. Aquestes observacions i la nova topografia van ser publicades a la revista BERIG nº 20, en l'article: "sistema kárstico Aín - Artana".

Jesús escalant a la cova dels Ametlers.

El 2 de juliol 2023 és desobstrueix un pas ascendent a la cota +2,8 metres, retirant unes pedres i avançant 10 metres en rampa ascendent, que ens deixa en la base d'un pou. El dia 15 de setembre s'escala aquest pou de 12 metres, que a la seua part superior, ascendint per unes colades on s'acaba tancant la cavitat. Ací arribem a la cota +17,6 metres, sent aquesta la cota de màxim desnivell ascendent de la cavitat.

Xemeneia escalada el 15-09-2023.

Aquest mateix dia es continua una altra escalada que hi havia en la sala principal de la cavitat. Aquesta escalada s'inicia en un passamà que és desvia del l'escalada de 33 metres, a uns 12 metres de la base. Aquesta es va estretint, però aquest dia no s'arriba dalt. El dia 23 de setembre s'acaba aquesta escalada, assolint la part superior, que arriba a la cota +7,0 metres, en un punt molt estret on tanca aquest tram ascendent amb una cúpula on hi ha teranyines.

Espeleotemes coraloides a la zona mes elevada de la cova.

Fent topo de les xemeneies escalades.

Des de la seua base l'escalada té 26 metres i representa el tercer punt més alt, després de l'altra ja comentada i de l'escalada de 33 metres que assoleix la cota +9,3 metres. Abans d'eixir de la cavitat es revisen altres dos interrogants, un d'ells una escalada en forma de tub estret, paral·lel a la de 33 metres, que finalitza als 8 metres i un altre flanqueig que hi ha a 7 metres sobre la sala que no va donar cap resultat positiu.

Topogarfia abans de les exploracions, amb les puntes treballades marcades amb roig,

Com que aquestes escalades tanquen i no hi ha possibilitat de seguir treballant cap amunt, s'han desinstalat totes, retirant cordes i ancoratges utilitzats per l'exploració. Solament s'han deixat instal·lats els primers 13 metres del pou de 33, on l'instal·lació puja per uns tubs i alcançen un balcó sobre la sala. La possibilitat de trobar una boca superior no la descartem, però pensem que aquesta tasca hi haura que fer-la des de l'exterior.

Amb els resultats de les exploracions ara presentades la cavitat presenta un recorregut de 254 metres i un desnivell total de 57,2 metres (-39,6 / +17,6).

Espeleotemes a la cova dels Ametlers.

Col·laboració amb la campanya internacional d'exploració a Arañonera.

 

Pou de 60 m. en la Via Groga.

 

Aquest massís pirenaic es per tots els espeleòlegs conegut per les cavitats que alberga, especialment pel sistema Arañonera, que amb un desenvolupament al voltant dels 47 km. (amb el Riu amunt i noves topos d'aquest any) es una de les major cavitats peninsulars. El desnivell total del sistema es 1.349 m. sent una de les rets subterrànies mes importants de la cordillera pirenaica i de tot l'àmbit ibèric. I conté la 2ona integral amb més desnivell del món, desaconsellada per la duresa, risc de despreniments, zones aquàtiques, precarietat de les instal·lacions en molts trams, trams desequipats, falta d'informació i la obligatorietat de remuntar gairebé 400 m. pera realitzar-la. El sistema té 6 boques, que son: Foratón, Foratín, S-1, A-31, T-1 i Santa Elena.

 

Zona del massís d’Arañonera on s’obri la boca del S-1.

 

Per gran part del col·lectiu, sobretot per aquells subjectes que tenen una concepció solament esportiva i per tant molt reduccionista de la disciplina, el sistema Arañonera es conegut per les travesses que en ell es poden dur a terme.

 

Galeria del S-1 prop del bivac de -600 m.

 

Molts son els anys, que mes encertadament diríem les dècades, que porten els espeleòlegs del Espeleo Club de Gràcia (ara Espeleo Club Muntanyenc Barcelonès, degut a la fusió el 2018 amb el Club Muntanyenc Barcelonès) explorant i estudiant aquest massís càrstic. Cada any, cada entrada, es va afegint un gra d'arena a aquesta gran empresa que du anys en marxa i en la que tantes generacions de espeleòlegs han treballat.

Edu en un racó de la Via Groga.

 

Dintre d'una campanya internacional, on els organitzadors fan una crida a tots els espeleòlegs que hi vulguin participar, vaig col·laborar amb una entrada de 5 jornades al cor del sistema Arañonera.

La campanya té una durada de tres setmanes amb diversos atacs i revisions de altres cavitats, a mes a mes del muntatge, manteniment i desmuntatge de tota la infraestructura que demana un campament en alçada d'aquesta envergadura. La activitat en la qual he participat es una mes de les que ajuden al major coneixement del sistema de drenatge subterrani del massís de Tendenera.

L'Edu, amb la seva passió, i el Jaume cuidant tots els detalls i encarregat de la intendència, son 2 dels pilars forts d'aquesta empresa.

 

Niu de pisòlits a la Via Groga.

 

El dissabte 12 vaig arribar al camp d'alçada cap al vespre. Abans de sopar vam preparar meticulosament tots els petates, ja que una estància de 5 dies dintre del sistema i el minimalisme necessari per moure's per la cavitat ens fan cuidar al màxim cada detall i reduir el pes i volum dels petates al màxim.

Grup a l’entrada per l’S-1.

 

El diumenge 13 entrem per la boca del S-1 un grup de 5: Sergio, Pol, Xavi Alemany, Edu i Luis. Avui baixarem fins -900 m., però com al bivac de -900 sols caben 3 espeleòlegs ens dividirem en 2 grups per fer diverses feines.

Edu i Luis se queden enrere i renoven els ancoratges de tota la via Mili KK. Canvien tots els cargols Multi-Monti per parabolt de mètrica 8 deixant la via amb parabolts i spits. Una volta arriben al bivac s'instal·len i fan nit allà baix.

 

Ressalt en la Via Groga.

 

Pel que fa al grup de Sergio, Pol i Xavi recullen material al bivac de -600 m. i baixen fins les galeries del Riu amunt ben carregats per després remuntar uns 180 m. i arribar a ben entrada la Via Groga, per buscar un lloc per instal·lar un bivac amb hamaques.

 

Pol en una zona amb abundància d’anemolites a la Via Groga.

 

El dilluns 14 Edu i Luis ens dedicarem a topografiar la nova via o galeria explorada en els últims atacs: la Via Groga. Aquest ramal primer va remuntant varis pous i cascades, sempre prop de l'actiu. Però hi ha un punt en el qual es perd l'aigua. A partir de la pèrdua del Riu Amunt, anomenem la nova via amb el nom de "Via Groga" ja que és evidentment una altra via. Llavors, apareixen diverses sales inclinades i molt amplies, encara que de sostre no molt alt, que estan excavades a favor d'un pla d'estrat. La peculiaritat, a mes de la morfologia d'aquests conductes, es la capa de concreció groguenca que cobreix gran part del piso i les parets. També en les sales mes altes apareixen espeleotemes curiosos com ara "ungles" o "coral·lins".

Sales obertes a favor d’un pla d’estrat i amb concrecions groguenques.

 

 

Un dels pous situats per sota del P-60 de la Via Groga.

 

Mes avant s'arriba a la zona del "gran canó", on baixem un pou que ens deixa en una zona molt àmplia on hi han varies possibles continuacions. La via mes directa i que té mes continuïtat es la que remunta. De seguida arribem al bivac de hamaques instal·lat pels companys. Ací comencen un seguit de pous escalats en les darreres entrades, que més bé podríem definir com a esglaons que van a donar a la base d'un ample i ben format pou de 60 m.

 

Cornisa existent a la base del P-60.

 

Cristalls a la zona descoberta avui.

 

Tot aquest sector presenta unes grans dimensions, per lo que des de la capçalera del pou de 60 m. s'arriba a escoltar les veus dels companys des del bivac. Pel piso existeixen un bon nombre de espectaculars nius de pisòlits o perles de caverna. També hi ha "plats" en algun racó. I la capa de concreció de coloració groguenca apareix recobrint gran part de les parets i pisos de conducte. En la zona horitzontal abans del passamans que ens durà a la base del P-60 hi ha un parell de ramals secundaris que avui no topografiem. Un cop dalt del P-60 ens trobem amb els 3 companys que han continuat les escalades des d'aquest punt. Nosaltres donarem per finalitzada la sessió de topo ací.

 

A la base del P-60 creixen uns incipients “plats”.

 

Xavi, Sergio i Pol ens conten que han continuat escalant 3 o 4 pous mes, amb algunes grimpades delicades i han punxat una galeria ja explorada, on han vist una inscripció que senyalava S-1. Una llàstima que acaben en un lloc ja explorat. Anem cadascú al seu bivac per descansar.

Les perles de caverna son per tots els racons de la galeria.

 

 

Darrer dels pous escalats avui per l’equip del Sergio, Pol i Xavi.

 

Dimecres 15 el grup de Sergio, Pol i Xavi decideixen eixir al exterior, ja que la exploració de la via està tancada. Però Pol decideix quedar-se amb Luis i Edu. Així els 3 que ens quedem dintre anem a continuar amb la topografia. Topografiem a partir de la capçalera del pou de 60 m., tot el que van escalar i explorar ahir els companys.

 

Primer dels pous escalats en aquesta entrada.

 

En aquesta zona el volum es redueix, però els espeleotemes groguencs i els nius de pisòlits ens segueix acompanyant. Trobem varies escalades interrompudes per zones horitzontals amb meandres i tolls. Una zona curiosa es un pou que travessem per dalt i que presenta en la seua base un bonic llac. En la zona final les dimensions van reduint-se, fins aplegar a una galeria superior, que es un conducte ja explorat anys enrere. Resumint podem dir que la "Via Groga" sigui possiblement la via més bonica i amb més espeleotemes de tot el sistema Arañonera.

 

Zona explorada ahir pels companys, amb una variada gama de tonalitats.

 

 

Mes nius de pisòlits, estos amb coloració groguenca.

 

Una vegada en la galeria ja explorada, aquesta continua en les dues direccions. Cap amunt assolim una gran tartera que finalitza en la base d'una gran xemeneia que no sabem si s'ha escalat o s'ha baixat des de dalt o resta verge. També, des de la ampla base de la xemeneia surt un conducte descendent que mes avall dona pas a diversos desfonaments en una zona gaire caòtica i descomposta.

 

Gran tartera de la galeria ja coneguda.

 

De nou en la connexió de la "Via Groga" amb la galeria ja explorada, també reconeixem aquesta cap avall. Que després de baixar varius ressalts i superar alguns desfonats ens durà a un gir de 90° on trobarem una finestra penjada que dona pas lo que pareix una galeria superior. Però cal escalar en artificial, així que continuen cap avall. Avancem uns 200 o 300 metres per un estret meandre amb les parets ben excavades i baixant diversos ressalts; fins aplegar a un ressalt mes alt i mes complicat de superar en lliure, on decidim tornar sobre els nostres passos ja que açò ja ha sigut explorat amb anterioritat.

 

Luis admirant uns espeleotemes coral·loides en la Via Groga.

 

Ara sí que escalem la curta cornisa que dona accés a la galeria superior darrere de la finestra. Un cop dalt, i al avançar uns pocs metres, connectem de sobte amb la galeria del S-1, ja prop de l'inici de la via Mili KK. Quina llàstima. Així que tornem cap al bivac arreglant un poc les instal·lacions i donant el ramal per tancat.

Bonic niu de pisòlits.

 

Ens despertem el dijous 16 i tenim com a feina acabar la topografia dels ramals secundaris de la "Via Groga". Primerament Edu i Luis remunten fins la base del P-60 per topografiar dos ramals secundaris. El primer consta de dues escalades que acaben en una zona superior on es continua una vintena de metres per un meandre amb corrent d'aire que acaba fent-se impenetrable. El segon esta format per dues sales adossades a la gran cornisa que precedeix el P-60 mencionat. Mentre tant, Pol a equipat un parell de pous que baixen al fons del gran canó. Allí assolim una sala amb alguns racons farcits d’excel·lents i exclusives formacions de cristalls d’aragonita.

 

Meandre final de la via remuntant que hem topografiat avui.

 

 

Aragonites a les sales del Gran canó.

 

Des de la sala parteixen un parell de gateres llargues i angostes que comuniquen amb els laminadors inclinats de l'inici de la "Via Groga" per 2 punts diferents. Seguidament, amb tota la "Via Groga" i "Riu amunt" topografiats tornem cap al bivac. Aquesta galeria tindrà mes de 1 km. de desenvolupament. Però abans d'anar cap al bivac fem un cop d'ull al sifó riu amunt, d'on ve l'aigua del Riu amunt. Un lloc que realment ofereix poques perspectives de solució de continuïtat.

 

Sifó superior del Riu Amunt.

 

 

Aragonites al Gran canó.

 

El divendres 17 ens despertem i fem inventari del bivac. En finalitzar comencen a eixir cap a l'exterior. Hu farem per la Via Mili KK, la galeria del S-1 i els Pous del S-1. Uns 900 m. de desnivell, amb una zona que sembla una pista americana (la galeria del S-1). En unes 9 o 10 hores estem de nou al exterior després de 5 jornades sota terra.

Equip a la sortida per l’S-1.

 

A sigut un plaer estar explorant amb el Pol, un jove amb un futur prometedor, però que ja es present. També molt especialment amb l'Edu: un "malalt arañonaic" del qual he après i amb el que hem rigut molt i també hem tingut debats exploratoris. I com no amb els altres companys Sergio i Xavi, encara que m'hagués agradat compartir mes temps amb ells. I també a tot el personal amb el que he coincidit al camp exterior, especialment amb el Jaume, un persona entranyable i un verdader apassionat d'Arañonera.

 

Edu per la zona del Gran canó.

 

Salut i exploracions !!!

Escaladas varias en la sima Posos

  

La colada corroída, en la Sima Posos (foto de archivo).

 

Continuando con los trabajos de exploración en el nuevo sector de "La Taula" descubierto hace poco en la Sima Posos, nos quedaba pendiente terminar una escalada. Este pozo ascendente estaba casi terminado, faltaban escasos metros para llegar arriba, pero había que volver a entrar hasta esta punta de exploración con todos los bártulos para escalar. Así que decidimos, ya que íbamos con todo el material para ello, escalar en varios lugares que teníamos en mente. Así, el pasado sábado día 15 de julio, Jesús y Luis procedimos a realizar estas tres escaladas.

 

Balcón sobre la galería fósil.

 

La primera escalada fue en la galería fósil, un poco más al norte desde la base de los pozos de la vía seca. Este balcón lo localizamos en una visita realizada el pasado mes de junio. El acceso al balcón se trataba de un tramo con algo de inclinación sobre una solida colada. Una docena de metros más arriba de la base de la galería llegamos al balcón, con unas dimensiones de 4,5 x 2,5 m. y decorado por multitud de estalactitas y estalagmitas blanquecinas y algunas coloreadas por el típico sedimento existente en esta cavidad.

 

Luis descendiendo desde el balcón alcanzado mediante esta escalada (Foto: Jesús Almela).

 

Desde el balcón todavía continuaba una nueva chimenea estrecha y sobre una colada. Esta cerraba a los 5 m. aprox. Así que decidimos desmontar la cuerda, ya que no valía la pena dejar la cuerda si este balcón no presenta continuidad. Eso sí, realizamos la topografía, la cual presentaremos en breve. También aprovechamos para documentar el hallazgo fotográficamente para su difusión en el presente artículo. La perspectiva de la alta galería fósil que teníamos desde el balcón es espectacular, como podéis ver en las fotos.

 

Perspectiva sobre la galería fósil desde el balcón alcanzado.

 

A continuación nos dirigimos a una zona nueva, descubierta el pasado mes de abril, y donde teníamos que rematar una escalada. De este sector, denominado “La Taula”, hablaremos más adelante, cuando tengamos terminada su topografía. Se trata de un sector interesante que aportara mas desarrollo a la Sima Posos.

El balcón se presenta muy concrecionado.

 

Por último, ya que no hay dos sin tres, nos dirigimos a la sala de la colada corroída. Allí en la visita del pasado junio volvimos a ver una escalada que ya habíamos visto hace mas de 12 años, pero que quedo en el olvido. Al volver a ver el balcón existente sobre el gran espeleotema que da nombre a la sala, las ganas de saber que hay arriba se volvieron a desatar en nosotros.

Sala de la colada corroída (foto de archivo).

 

Lo delicado de esta escalada radica en la fragilidad de la colada corroída sobre la que queremos subir. Por tanto efectuaremos la escalada por su lateral izquierdo sin dañar el espeleotema con los agujeros para los anclajes. La escalada es un tanto técnica, aunque muy corta, no llega a los 10 m. Pero a ello se une la mala calidad de la roca, lo que obliga a buscar los puntos más sólidos. Tras meter más puntos que menos se alcanza la amplia sala que forma un balcón sobre la sala de la colada corroída.

 

Vista desde el balcón sobre la colada corroída.

 

La sala superior, con unas dimensiones de 7 x 4,5 m. y una altura superior a los 2 m., presenta techos y paredes con cúpulas y morfologías arqueadas. Estas morfologías pueden ser debidas a corrosiones y disoluciones debidas a la condensación. El suelo de la sala se presenta inclinada y cubierta de sedimento. La sala no tiene continuidad ninguna, ni siquiera posibilidad de continuar por medio de desobstrucciones. Una lástima, porque con la sublime colada que hay abajo prometía darnos algún regalito muy estético. Tras menos de 7 horas en cavidad salíamos al exterior pensando en nuevos objetivos.

 

La sala sobre la colada corroída no presenta continuidad.

 

Con estas tres escaladas cerramos sus tres respectivas puntas de exploración. Pero la exploración continúa… Tenemos varias desobstrucciones en proceso. También tenemos algunas escaladas más en mente para ejecutarse en breve. Y trabajo de gabinete, ya que tenemos que preparar la topografía del nuevo sector y publicarlo próximamente. Lo cual volverá a aumentar el recorrido de la cavidad, un recorrido que no para de crecer. Con buenas perspectivas seguimos constantes en la exploración.

 

Colada corroída.