Gran cañon
Una de les activitats realitzades aquest mes d’agost a Zuberoa fou aquesta afamada i clàssica travessa subterrània. A continuació podeu llegir la crònica escrita per Sarai Ramírez:
El divendres 10, ens trobem amb Albeseta a Isaba, que puja amb autobús des de Santa Bàrbara. A la tarda ja comencem a preparar material i organitzar la sortida de l’endemà.
DISSABTE 11 D’AGOST DE 2018
Per fi ha arribat el dia! Ens disposem a realitzar la travessa Tete Sauvage- Verna situada al massís de la Piedra de San Martín, entre Navarra i Saint Engrace (França). Els membres de l’equip som Luis Almela de l’Espeleo Club Castelló i Albert, Vicent i Sarai de la UEC Tortosa.
Boca de la Tête Sauvage
Prèviament hi ha que fer la combinació de vehicles, un es queda al pàrquing de la Verna (atenció! hi ha que deixar-lo abans de les 9h am, ja que sinó et pots creuar amb els busos turístics que pugen a mostrar la Sala Verna i la pista és estreta). Un cop deixem el vehicle, ens toca pujar fins a l’estació d’esquí de la Piedra de San Martín. Des d’allà mateix i resseguint les pistes d’esquí tenim l’inici de l’aproximació que ens deixarà en un preciós lapiaz calcari, on es troba la boca de la Tete Sauvage. La caminada ens va costar uns 45 minuts, amb uns 300 metres de desnivell. Nosaltres vam escollir entrar amb els petos dels neoprens posats, per evitar canviar-nos en arribar a la base dels pous i perdre temps. Personalment va estar molt encertat.
Pous Gouffre Tête Sauvage
Albert a la boca de la Tête Sauvage
La sima té unes pèrtigues metàl•liques que arriben fins -180 m. En entrar trobem un R4, seguit d’un P16, els quals baixem amb les pèrtigues, ja que l’estat és prou acceptable i el pou és estret. Després ens trobem amb el Pozo de la Tortuga de 45m, aquest l’equipem, ja que hi ha que fer un pèndol a meitat pou i les pèrtigues fan un gir horitzontal molt estrany. No vam tenir problemes per recuperar, encara que no les teníem totes amb aquell pèndol. Seguidament trobem un meandre estret que desemboca en un P50, el qual sol té pèrtigues en el seu inici.
Continuant, trobem un R5 i un R3, que també baixem amb pèrtigues. El següent pou, el de Damócles de 25m, també amb pèrtigues, el baixem amb corda, més ràpid i còmode. Més avant un P4, un parell de R2 i un P6, on deixem enrere les pèrtigues.
Continuem amb un P30, P18, P11, P4, P28 regat (però poc), on entre ells hi ha algun tram de meandre no molt ample.
Pous d’entrada de la Tête Sauvage
Per fi arribem a l’últim pou de la sima, el P100, fraccionat amb 5 tirades de 20-25 metres. Aquest pou no és molt còmode en quant a recuperació de les cordes, però tot i així, no vam tenir ningun problema. Hi ha alguns fraccionaments que són cintes velles sobre naturals (es pot evitar el seu ús).
Ens plantem a la base dels pous amb 2h 40 minuts. Tots teníem clar com ens teníem que organitzar per tal d’anar àgils i no passar fred (la temperatura de la cavitat ronda els 4 graus).
Passat uns metres trobem el Respiradero, el pas que ens obliga a dur el peto de neoprè, ja que és un pas de sostre baix amb aigua fins la meitat. Aigua ben fresqueta. Seguidament, creuem un meandre, un P8 i un R6 amb fixe i arribem a la Sala Cosyns (per l’altra banda vindries de la SC3).
Sala Cosyns- Gran Cañón
Aquí ja trobem l’aigua, es tracta de seguir el curs del riu buscant els passos elevats i els passamans que evitaran que ens mullem més del necessari. Tot i que, arriba un punt que et toca posar dintre les marmites i cobreix algo més de la cintura (això per als Torrebrunos).
El riu entre la sala Cosyns i la sala Pierrette
Un cop creuades les marmites arribem a la Sala Pierrette, on trobem l’afluent Max Couderc. Continuem pel curs del riu buscant passos elevats pels blocs i arribem a la Sala Monique de 100 x 30m (última sala de territori espanyol). Seguidament, creuant un llac amb un passamà arribem a la Sala Susse de 280m x 50m, aquí comencem a veure l’immensitat del sistema. També observem formacions al sostre.
Comencen les pujades i baixades pels caos infinits de blocs, no hi ha possibilitat de pèrdua, ja que està tot més que balissat.
El riu a prop de la sala Pierrette
Gran Cañón- Túnel del Viento
El Gran Cañon és preciós, còmode i divertit, allí farem 1,5 km caminant per aigua i arena. A la meitat ens trobem la Gran Barrera, un caos de blocs.
Després de la Gran Barrera ens mullem una mica més, fins arribar a l’E4, l’Embarcadero, on comença la Galería de las Marmitas. Aquí hi ha que vigilar, sobretot depenent de les descripcions que portem, ja que poden dur-nos a confusió. Nosaltres ens vam desubicar una estona per allí. La clau és quan arribes a una bifurcació on hi ha un elèctron penjat en un natural a l’esquerra, hi ha que agafar la corda remuntant. Un poc més endavant també s’agafa la corda remuntant.
Gran cañon. Foto; Vicente Barraquet
Quan vam tornar al camí seguint les marques vam arribar a la Gran Cornisa, un passamà que evita un gran enfonsament amb un llac. Després d’alguns passos arribem al Shunt de la Hidalga, una E5 en fixe que sobrepassa el Pozo de la Hidalga de 25m. Ja estem a la Galería Príncipe Viana, que ens porta al Lago de los Pasamanos que supera el riu de la Piedra. Sinó vols fer servir els passamans i portes neoprè et pots posar a l’aigua per la part esquerra que és la que menys cobreix (per damunt de la cintura). En arribar a Sala Príncipe Viana i el seu caos de blocs, anant per l’esquerra tenim el primer accés al Túnel del Viento. Nosaltres vam optar per entrar pel 1er accés, on deia la descripció que era més ampli i còmode (d’aquella manera clar). Com ja portàvem els neoprens, l’únic que teníem que fer era unflar els flotadors i avant, el vent que fa, genera una corrent a l’aigua que fa la progressió més ràpida, el sostre és baix, tant que algun membre casi volca per tocar amb el casc. En el moment que vam posar la mà a l’aigua vam deixar de sentir-la, l’aigua és gèlida al igual que l’aire que bufa. Recomanable portar guants de neoprè, evites passar un mal rato a les mans.
Cascada en el gran cañon
Túnel del Viento- Sala de la Verna
Això casi està fet- el que pensàvem en passar la zona aquàtica. Pos no! Allí estaríem ala meitat de la travessa, ara quedava la part més física i pesada, caminar i caminar sobre blocs infinits. Òbviament ens vam treure el neoprè i vam parar a menjar, que ja feia 6h i 20 minuts que anàvem en marxa. Al treure’ns el neoprè vam pensar que posar-nos el mono exterior mullat era tonteria i vam sortir amb els monos interiors i alguns amb l’impermeable al damunt. No és molt recomanable, però també he de dir que de fred no en passes perquè estàs contínuament pujant i baixant.
El metro
Un cop a la Sala Navarra de 220m x 50m passem a la Sala Lepineux, en aquesta hi ha algunes restes de l’accident de Marcel Loubens al 1952. D’allí és succeeixen la Sala Casteret, la Sala Loubens i tornem a trobar el riu a la Galeria del Metro amb prou formacions. Aquí portàvem 9h i 30 minuts. Per una d’aquestes sales, no recordo el nom, ens vam trobar un grup d’espeleòlegs que havíem baixat per la C50 de la Contienda. També remarcar que ens vam perdre un bon rato per una de les sales caòtiques, es pot dir que li vam donar una volta completa duplicant els desnivells.
Sarai en una terrassa en El metro
Després ja trobem sales algo més còmodes de progressar, Sala Queffelec, Sala Adelie i Sala Chevalier (molt bonica). Ara ja ens quedava poc per la gegant, la Verna. En tornar cap al riu pots escollir superar-lo per dalt amb uns passamans que t’acaben d’arreglar o baixar què és molt més fàcil i ràpid, donat que el nivell de l’aigua era baix. L’últim pas, anomenat el Tobogán, que és un R4, és una gran p***, no hi ha corda, peus, mans… sort que estava l’esquena d’Albert! Una cordeta allà no hagués estat de menys.
Per fi la gran Sala Verna! Tot i que, no es pot veure cap de les parets que l’envolten, és la foscor absoluta dins un buit molt profund. Per gaudir-la casi és millor fer l’entrada turística, ja que llavors encenen els focus que hi ha repartits per la sala. D’aquí a la sortida sol ens separava el Túnel de la Verna o EDF i obrir la porta. Atenció quan obrim la porta, ja que hi ha molta corrent d’aire i s’obri a lo grande.
Acabem l’activitat a les 00:40h AM, amb un total de 12h d’activitat.
En la sala Verna
Com a opinió personal, tot ens va anar molt bé, perquè som un grup que ens coneixem i en tot moment sabíem que havíem de fer, sobretot als pous. Cadascú tenia una tasca. Pel que fa a la travessa destacar la seva immensitat i duresa, sobretot passat el Túnel del Viento, exigeix una bona forma física i molta paciència quan veus els captafaros allà a fer la mà! Molt contenta d’haver-la pogut fer amb vosaltres, ara a preparar la següent.
Sarai
