Ara que en el nostre entorn tots tenim en el pensament la possibilitat d'un altre confinament com el que tinguérem el passat mes de març, ens agradaria recordar arran del "confinament" domiciliari parlar sobre la permanència en cavitats. El estar tancat en un espai limitat, amb les parets de la cova o d'una casa com a barrera que ens separa de l'exterior, de l'aire lliure, llum del sol, etc, pot provocar unes conseqüències en el nostre cos. Pel que fa a la permanència en les cavitats, hi han diferents graus, les estades de varies hores, estades de més de 10 hores o inclús algunes menys freqüents que sobrepassen les 16 o 17 hores dins de la cova sense fer una parada per dormir dins. En aquestes podem perdre la noció del temps, i més quan trobem noves galeries o l'activitat que portem a terme ens manté molt concentrats.
Un cas més extrem el tenim en la permanència en cavitat més estricta, es a dir el tancament voluntari en una cavitat per establir un record, fer uns estudis sobre el comportament humà davant d'aquestes situacions, estudis de cronobiologia (VEURE VIDEO), etc. Un referent en aquest tipus de permanències es l'espeleóleg i cientific francés Michel Siffre, qui en l'any 1962 va encapçalar una expedició on ell s'internava dins d'una cavitat "vivint com un animal, sense saber l'hora". El resultat va ser que va estar 61 dies, mentre que ell pensaba que n'habia estat 34. Els anys succesius, Michel segueix estudiant al voltant del ritmes del cos quan esta en total aïllament. Posteriorment un espeleolòleg italià, Maurizio Montalbini, també va realitzar diferents experiements de permanència en cavitat, on va assolir el seu record amb 366 dies. En aquesta estada, ell creia que habia estat 219. El record actual es de Milutin Veljkovic, que va estar entre els anys 1969 i 1970, 463 dies. Un cas més proper es el de l'espeleoleg català Emilio Reyes, que va permaneixer en una cova del Pirineu durant poc mes de 100 dies, i amb unes condicions semblants als dels casos abans mencionats.
Amb les experiències d'aquests pioners s'asentaren les basses de la cronobiología, destacant alguns aspectes com: el total aïllament sense saber l'hora ni tenir cap referència de l'exterior fa que el cicle són-vigília, s'allargue notablement, passant de 24 hores fins a 30, 35 o 48 (per exemple 36 hores despert, i 14 dormint), per tant, el temps pase mes ràpid baix terra. Un altre aspecte es la pèrdua de memòria a curt plaç. En aquestes condicions, els ritmes de la són i temperatura corporal experimenten una dessincronització, es a dir que els dos ritmes funcionen de manera diferent dins de l'organisme. També en la majoria d'aquestos relats s'han descrit fatiga, desorientació, més malsons durant el somni, diferents al·lucinacions i, en dones, el cicle menstrual arriba a cessar.
Acabem aquesta breu reflexió amb una coneguda frase de Michel Siffre:
“Quan un està envoltat a la nit, amb tan sols una bombeta de llum, la memòria no captura el moment. Se li oblida. Després d'un o dos dies, un no recorda el que ha fet un dia abans. A més d'això, tot és totalment negre. És com un llarg dia interminable”